Els castellans, per Berta Marsé (Barcelona Metròpolis, Estiu (juliol – setembre 2011))

Com que la infància és una ficció, com se’ns insisteix des de les pàgines d’aquest llibre, així és com cal apreciar –i s’aprecia– la seva lectura. Com una sèrie de records ficcionats, últims records de la infància i la preadolescència del seu autor, que es confessa amb “ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots”. Puntí es refereix al conflicte generat entre els habitants d’una ciutat industrial de províncies i la immigració arribada del sud durant la dècada dels setanta. Andalusos, extremenys, murcians, sota l’epítet general de castellansper a la majoria dels catalans, segons una lògica primària que els era inculcada de petits: els que no són catalans, són castellans. La por al que és desconegut, el recel envers el foraster, va tenir el seu reflex en la lluita fictícia dels nois pel territori. Una ficció que, a la meravellosa edat de deu, onze, dotze anys, es viu de manera intensa i real.

Ningú no renya gaire els nois perquè, paradoxalment –o no–, l’arribada delscastellans millora la condició social dels seus pares, que ascendeixen del proletariat mitjà-baix a la classe mitjana treballadora, que de sobte veu una mica més a prop el vell somni de la burgesia catalana. Paradoxalment –o no–, els catalans es traslladen a barris més alts, apunten els fills a escoles privades religioses, s’afilien a partits conservadors. Els nouvinguts continuen votant a l’esquerra, copen les escoles públiques i els guetos de les perifèries, els imponents blocs rusc de 256 habitatges. En aquest nou ordre de coses, tots dos bàndols “lluiten” per afirmar el seu lloc. A cada carrer, a cada bar, a les places i a les escoles, a les piscines municipals, als cinemes i, sobretot, al descampat on es lliuren les batalles, terra de ningú on tots plegats aprenen jugant.

Estem en deute amb la tasca d’aquells fotògrafs de poble que, amb les seves suades imatges de casaments i batejos, van documentar la història d’un lloc i la vida dels seus habitants. Empremtes indelebles que Puntí fa servir per obrir cada episodi de l’àlbum de la seva memòria i anar embastant els seus darrers records d’infància. Sincers, autèntics, pel·liculers en el sentit més excitant i juvenil de la paraula. Sense pretensions ni sentimentalismes, amb una nostàlgia feliç dels dies en què els nens exploraven a fons el territori en el qual, ben aviat, haurien d’estar a l’alçada com a homes, però en el qual encara eren capaços de trobar restes de l’aterratge d’un ovni.

Hi ha més detalls reeixits gràcies als dots d’observació d’un nen despert i pel·liculer, com sens dubte devia ser Jordi Puntí. La visita fugaç a un territori enemic, acompanyant el pare a comprar tabac a un bar de castellans. Les fiblades d’enveja secreta pels avantatges dels rivals, que es poden llançar a les piscines municipals sense haver de fer abans la digestió, per exemple, o quedar-se al carrer fins que la foguera de Sant Joan es consumeixi del tot; els castellans semblen més despreocupats, més morens, més agosarats, més temeraris, més lliures… Detalls de la picaresca a l’escola, de la competència al carrer. Detalls gloriosos d’una infància afortunada, en el sentit que es desenvolupa plenament i amb normalitat, com certifica la versemblança dels seus records. D’entre tots, voldria destacar el nom de Miquel Fabregó, pioner de la integració, un català que vivia a la frontera amb els castellans, anava a la seva escola, en coneixia els sobrenoms, gaudia de les seves llibertats i feia de mitjancer a les batalles barrejant els idiomes. El primer català del grup que va saber nedar entre dues aigües i l’exemple del qual, per sort, aviat seguirien els altres.

Perquè, quan els nens que es llençaven pedres en el descampat van coincidir a l’institut, no va passar pas res. Es van barrejar sense adonar-se’n, i ara amb prou feines es distingeixen els uns dels altres. Els castellans han estalviat i s’han traslladat a barris més alts, i ara, quan viatgen a la seva terra per vacances, els diuen els catalans.

Amb el Google Earth podem veure com ha crescut el poble cap als afores. El descampat és ara un mercat municipal. Moros i sud-americans ocupen els pisos rusc i treballen a les obres. Entre els restaurants xinesos encara sobreviu algun bar de castellans i, si ens hi apropem una mica més amb el zoom, hi podem veure en Fabregó prenent una cervesa amb un marroquí. Potser li està explicant que, finalment, no va escollir ni castellans ni catalans. Simplement un dia es va posar a treballar. Es va comprar un cotxe de segona mà. Va fer la mili. Va deixar embarassada la seva xicota i s’hi va casar. Tant és el que li està explicant: compartir cerveses i confidències seria una imatge final esperançadora, i justa, per tancar aquest cercle d’històries que parlen de quan els castellans van arribar al poble dels catalans, de quan els moros van arribar al poble dels castellans i els catalans, i finalment de com és solament una qüestió de temps que els uns i els altres trobin el seu lloc.

--> Veure la versió digital de la revista.

El sheriff Chance i un suc de magrana, per Joan Garí (27/8/11)

En el marc dels relats de recuperació de les vivències d'infància i adolescència propiciats per la revista L'Avenç (Emili Manzano, Joan Daniel Bezsonoff), Jordi Puntí trau ara a la llum una col·lecció de textos memorialístics on evoca els anys d'aprenentatge al seu Manlleu natal. Si el volum es titula Els castellans és perquè el protagonisme de la narració recau en un alter ego col·lectiu que determina les sensacions vitals de l'autor millor que cap element estrictament propi. Els "castellans" són els immigrants andalusos, extremenys o de la Castella estricta que van fer cap a Manlleu als anys 60, i en van determinar el paisatge social i arquitectònic. Puntí va nàixer l'any 1967, és a dir, dos anys més tard que jo. És per això que, moltes de les vivències que puntegen el seu relat se'm fan extraordinàriament familiars. A Borriana no era tan important l'element immigrant, almenys als ambients en què jo em movia. Quant a la resta, però, és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums d'Enid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del propi Puntí. En la qüestió sexual, d'altra banda, les primeres pel·lícules classificades "S" van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle). És curiós, però a mitjans anys 70, en l'efervescència de la Transició, recorde perfectament dos models de professors antitètics que pugnaven per fer valdre els seus arguments en la gran Batalla d'aquells anys: l'un era don Tomàs Utrilla, un llatinista miop i irascible, ferotgement anticatalanista; l'altre era el Lluch (he oblidat el seu nom de fonts i, en tot cas, era així com el coneixíem tots), que feia de Cap d'Estudis, i adornava el seu despatx amb una senyera quatribarrada del tamany del seu entusiasme patriòtic. Davant el dilema, jo vaig optar per la tercera via: la mística del Che Guevara. Però ja llavors em queia més simpàtic el Lluch que don Tomàs. Ja escriuré de tot això, tanmateix: tornem ara amb Puntí.
Els castellans vivien al seu propi barri: Vietnam. En molts pobles els carrers reservats als forasters, sovint conlictius, rebien noms semblants. A la Vall d'Uixó, on tinc vincles laborals des de fa vint anys, una de les barriades d'immigrants s'anomena, simplement, Texas. No cal insistir en l'atractiu que devien despertar en un xaval de dotze o catorze anys llocs així. Qualsevol bordegàs amerat de pel·lícules de l'Oest esperaria, amb molt bona lògica, penetrar-hi com ho feien els homes del terratinent al carrer on els esperava el sheriff Chance (John Wayne) i els seus ajudants en Rio Bravo. La presència d'Angie Dickinson, al saloon adjacent, hi era també un al·licient formidable.
Però els castellans -ai las!- no eren el grup homogeni que semblaven als ulls infantils. Ells, al seu torn, es convertien en "los catalanes" quan tornaven als seus pobles originaris. De sobte, no eren ningú: ni d'ací ni d'allà. Van haver de triar i molts d'ells, òbviament, van passar a ser "catalans". "Els altres catalans", en expressió afortunada de Francesc Candel.
"La infantesa és una ficció", diu Puntí. En realitat, la infantesa és el punt exacte d'una dimensió on coincideixen un temps amb un espai. Totes les infanteses s'assemblen, tots els llocs són el mateix lloc -i el temps és un etern retorn. El que canvia potser és l'ordre dels factors, però aquests -els factors essencials de la vida- són sempre els mateixos: l'amistat, el conflicte familiar, el descobriment del sexe, l'angoixa i l'entusiasme davant el futur com davant un oceà il·limitadament melancòlic.
És graciós, però vaig llegir aquest llibre la tercera setmana d'aquest mes d'agost a Jerusalem (el vaig triar entre d'altres, tot s'ha de dir, perquè pesava poc a la maleta). Als carrers, podies veure tipus amb pistola al cintó i soldats amb llargues metralladores automàtiques. Només m'haguera faltat trobar-me al propi sheriff Chance entrant en algun bar a demanar un whiskey o, en el seu defecte, una sarsaparrella. En lloc d'això, un palestí sol·lícit em va preparar un suc de magrana al carrer del Barri Cristià, en la Ciutat Vella, a poques passes de l'església del Sant Sepulcre. Un maó més per a l'inacabable edifici de la memòria.