dimarts, 4 d’octubre del 2011

Els castellans, per Berta Marsé (Barcelona Metròpolis, Estiu (juliol – setembre 2011))

Com que la infància és una ficció, com se’ns insisteix des de les pàgines d’aquest llibre, així és com cal apreciar –i s’aprecia– la seva lectura. Com una sèrie de records ficcionats, últims records de la infància i la preadolescència del seu autor, que es confessa amb “ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots”. Puntí es refereix al conflicte generat entre els habitants d’una ciutat industrial de províncies i la immigració arribada del sud durant la dècada dels setanta. Andalusos, extremenys, murcians, sota l’epítet general de castellansper a la majoria dels catalans, segons una lògica primària que els era inculcada de petits: els que no són catalans, són castellans. La por al que és desconegut, el recel envers el foraster, va tenir el seu reflex en la lluita fictícia dels nois pel territori. Una ficció que, a la meravellosa edat de deu, onze, dotze anys, es viu de manera intensa i real.

Ningú no renya gaire els nois perquè, paradoxalment –o no–, l’arribada delscastellans millora la condició social dels seus pares, que ascendeixen del proletariat mitjà-baix a la classe mitjana treballadora, que de sobte veu una mica més a prop el vell somni de la burgesia catalana. Paradoxalment –o no–, els catalans es traslladen a barris més alts, apunten els fills a escoles privades religioses, s’afilien a partits conservadors. Els nouvinguts continuen votant a l’esquerra, copen les escoles públiques i els guetos de les perifèries, els imponents blocs rusc de 256 habitatges. En aquest nou ordre de coses, tots dos bàndols “lluiten” per afirmar el seu lloc. A cada carrer, a cada bar, a les places i a les escoles, a les piscines municipals, als cinemes i, sobretot, al descampat on es lliuren les batalles, terra de ningú on tots plegats aprenen jugant.

Estem en deute amb la tasca d’aquells fotògrafs de poble que, amb les seves suades imatges de casaments i batejos, van documentar la història d’un lloc i la vida dels seus habitants. Empremtes indelebles que Puntí fa servir per obrir cada episodi de l’àlbum de la seva memòria i anar embastant els seus darrers records d’infància. Sincers, autèntics, pel·liculers en el sentit més excitant i juvenil de la paraula. Sense pretensions ni sentimentalismes, amb una nostàlgia feliç dels dies en què els nens exploraven a fons el territori en el qual, ben aviat, haurien d’estar a l’alçada com a homes, però en el qual encara eren capaços de trobar restes de l’aterratge d’un ovni.

Hi ha més detalls reeixits gràcies als dots d’observació d’un nen despert i pel·liculer, com sens dubte devia ser Jordi Puntí. La visita fugaç a un territori enemic, acompanyant el pare a comprar tabac a un bar de castellans. Les fiblades d’enveja secreta pels avantatges dels rivals, que es poden llançar a les piscines municipals sense haver de fer abans la digestió, per exemple, o quedar-se al carrer fins que la foguera de Sant Joan es consumeixi del tot; els castellans semblen més despreocupats, més morens, més agosarats, més temeraris, més lliures… Detalls de la picaresca a l’escola, de la competència al carrer. Detalls gloriosos d’una infància afortunada, en el sentit que es desenvolupa plenament i amb normalitat, com certifica la versemblança dels seus records. D’entre tots, voldria destacar el nom de Miquel Fabregó, pioner de la integració, un català que vivia a la frontera amb els castellans, anava a la seva escola, en coneixia els sobrenoms, gaudia de les seves llibertats i feia de mitjancer a les batalles barrejant els idiomes. El primer català del grup que va saber nedar entre dues aigües i l’exemple del qual, per sort, aviat seguirien els altres.

Perquè, quan els nens que es llençaven pedres en el descampat van coincidir a l’institut, no va passar pas res. Es van barrejar sense adonar-se’n, i ara amb prou feines es distingeixen els uns dels altres. Els castellans han estalviat i s’han traslladat a barris més alts, i ara, quan viatgen a la seva terra per vacances, els diuen els catalans.

Amb el Google Earth podem veure com ha crescut el poble cap als afores. El descampat és ara un mercat municipal. Moros i sud-americans ocupen els pisos rusc i treballen a les obres. Entre els restaurants xinesos encara sobreviu algun bar de castellans i, si ens hi apropem una mica més amb el zoom, hi podem veure en Fabregó prenent una cervesa amb un marroquí. Potser li està explicant que, finalment, no va escollir ni castellans ni catalans. Simplement un dia es va posar a treballar. Es va comprar un cotxe de segona mà. Va fer la mili. Va deixar embarassada la seva xicota i s’hi va casar. Tant és el que li està explicant: compartir cerveses i confidències seria una imatge final esperançadora, i justa, per tancar aquest cercle d’històries que parlen de quan els castellans van arribar al poble dels catalans, de quan els moros van arribar al poble dels castellans i els catalans, i finalment de com és solament una qüestió de temps que els uns i els altres trobin el seu lloc.

--> Veure la versió digital de la revista.

dimecres, 31 d’agost del 2011

El sheriff Chance i un suc de magrana, per Joan Garí (27/8/11)

En el marc dels relats de recuperació de les vivències d'infància i adolescència propiciats per la revista L'Avenç (Emili Manzano, Joan Daniel Bezsonoff), Jordi Puntí trau ara a la llum una col·lecció de textos memorialístics on evoca els anys d'aprenentatge al seu Manlleu natal. Si el volum es titula Els castellans és perquè el protagonisme de la narració recau en un alter ego col·lectiu que determina les sensacions vitals de l'autor millor que cap element estrictament propi. Els "castellans" són els immigrants andalusos, extremenys o de la Castella estricta que van fer cap a Manlleu als anys 60, i en van determinar el paisatge social i arquitectònic. Puntí va nàixer l'any 1967, és a dir, dos anys més tard que jo. És per això que, moltes de les vivències que puntegen el seu relat se'm fan extraordinàriament familiars. A Borriana no era tan important l'element immigrant, almenys als ambients en què jo em movia. Quant a la resta, però, és difícil no sentir un dring de familiaritat en les històries relatives als cinemes locals, a les lectures o al descobriment de la pornografia. Encara tinc per casa una bona col·lecció de volums d'Enid Blyton i Los tres investigadores, que segur que podria rivalitzar amb la del propi Puntí. En la qüestió sexual, d'altra banda, les primeres pel·lícules classificades "S" van provocar un eixamplament decisiu de la nostra educació emocional i moral (i prepucial!). Caldrà tenir en compte, en aquest sentit, que jo vaig estudiar als Salesians (Puntí, als hermanos de La Salle). És curiós, però a mitjans anys 70, en l'efervescència de la Transició, recorde perfectament dos models de professors antitètics que pugnaven per fer valdre els seus arguments en la gran Batalla d'aquells anys: l'un era don Tomàs Utrilla, un llatinista miop i irascible, ferotgement anticatalanista; l'altre era el Lluch (he oblidat el seu nom de fonts i, en tot cas, era així com el coneixíem tots), que feia de Cap d'Estudis, i adornava el seu despatx amb una senyera quatribarrada del tamany del seu entusiasme patriòtic. Davant el dilema, jo vaig optar per la tercera via: la mística del Che Guevara. Però ja llavors em queia més simpàtic el Lluch que don Tomàs. Ja escriuré de tot això, tanmateix: tornem ara amb Puntí.
Els castellans vivien al seu propi barri: Vietnam. En molts pobles els carrers reservats als forasters, sovint conlictius, rebien noms semblants. A la Vall d'Uixó, on tinc vincles laborals des de fa vint anys, una de les barriades d'immigrants s'anomena, simplement, Texas. No cal insistir en l'atractiu que devien despertar en un xaval de dotze o catorze anys llocs així. Qualsevol bordegàs amerat de pel·lícules de l'Oest esperaria, amb molt bona lògica, penetrar-hi com ho feien els homes del terratinent al carrer on els esperava el sheriff Chance (John Wayne) i els seus ajudants en Rio Bravo. La presència d'Angie Dickinson, al saloon adjacent, hi era també un al·licient formidable.
Però els castellans -ai las!- no eren el grup homogeni que semblaven als ulls infantils. Ells, al seu torn, es convertien en "los catalanes" quan tornaven als seus pobles originaris. De sobte, no eren ningú: ni d'ací ni d'allà. Van haver de triar i molts d'ells, òbviament, van passar a ser "catalans". "Els altres catalans", en expressió afortunada de Francesc Candel.
"La infantesa és una ficció", diu Puntí. En realitat, la infantesa és el punt exacte d'una dimensió on coincideixen un temps amb un espai. Totes les infanteses s'assemblen, tots els llocs són el mateix lloc -i el temps és un etern retorn. El que canvia potser és l'ordre dels factors, però aquests -els factors essencials de la vida- són sempre els mateixos: l'amistat, el conflicte familiar, el descobriment del sexe, l'angoixa i l'entusiasme davant el futur com davant un oceà il·limitadament melancòlic.
És graciós, però vaig llegir aquest llibre la tercera setmana d'aquest mes d'agost a Jerusalem (el vaig triar entre d'altres, tot s'ha de dir, perquè pesava poc a la maleta). Als carrers, podies veure tipus amb pistola al cintó i soldats amb llargues metralladores automàtiques. Només m'haguera faltat trobar-me al propi sheriff Chance entrant en algun bar a demanar un whiskey o, en el seu defecte, una sarsaparrella. En lloc d'això, un palestí sol·lícit em va preparar un suc de magrana al carrer del Barri Cristià, en la Ciutat Vella, a poques passes de l'església del Sant Sepulcre. Un maó més per a l'inacabable edifici de la memòria.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Opció personal: Jordi Puntí, conversa amb Marta Romagosa (Catalunya Ràdio, 1/8/11)

Viatge a Manlleu, per Joan Daniel Bezsonoff (El Temps, 19/7/11)

Feia temps que volia llegir Els castellans de Jordi Puntí. Tenia raó. Aquest és un llibre extraordinari, entranyable, una d’aquestes obres que honren una literatura. Li manca molt poc per a ser una obra mestra, com miraré d’explicar. Els castellans em sembla un dels llibres més ben escrits, més sensibles que he llegit els últims anys. Consideri Josep Maria Muñoz com un dels millors editors de Catalunya. Sap acompanyar els autors, guiar-los proposant l’exploració dels camins obscurs de la memòria. Jordi Puntí va publicar a la revista L'Avenç un seguit d’evocacions de la seua infantesa a Manlleu, on convivien dues tribus de mainatges. Els catalans i els castellans:

“Parlo dels anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortells i sardanes a la plaça” (p. 12). Aquesta evocació precisa, suggeridora, plena d’humor i d’una nostàlgia reprimida m’ha encantat. Puntí no vol escoltar les sirenes de la memòria. Es malfia de les intoxicacions de la nostàlgia: “Res com la nostàlgia per fer-te perdre el món de vista i convertir-te en un ploramiques.” L’autor, amb un humor permanent descriu el descobriment del món, la tirania de la sexualitat.

Quan accepta les regles del joc de la memòria, Jordi Puntí es transforma en un prosista romàntic que escriu en un català cristal·lí. “Els matins de boira i gebre, que s’alçaven amb una lentitud polar i la primera ullada de sol no arribava fins passat migdia. Les tardes d’hivern amb aquella llum pàl·lida i lletosa, com d’aquarel·la inacabada: Quan el riu estava gelat, sortint de classe hi anàvem a patinar” (p. 82 ).

Jordí Puntí accedeix quasi a la categoria d’autors com Marcel Pagnol i Mark Twain. De tant en tant, però, la seua atenció minva i ens imposa una corrua de ser perfectament evitable o dues frases fetes fruiteres gens fructuoses. “En Collelldemont pesava figues perquè de bon matí havia ajudat el seu pare a munyir, però en sentir el seu nom va despertar-se de cop i va obrir uns ulls com unes taronges” (p. 54).

La inflació de les frases fetes em sembla un mal endèmic de la prosa catalana. Són pintoresques, però pesen com un greix superflu. També crec que l’últim capítol, bo i brillant, hi sobra. No m’agrada que un cuiner ens ensenyi la cuina i els estris que han servit a l’elaboració de plats exquisits. Aquestes reserves sense importància purament tècniques no m’impedeixen d’afirmar que aquest llibre serà un clàssic, una joia de la literatura catalana contemporània. Jordi Puntí ja brilla al firmament de les lletres catalanes com la lluna del jove Alfred de Musset: “C’était dans la nuit brune, / Sur le clocher jauní,/ La lune / Comme un point sur un i.” Un punt en una i? Puntí.

Castellans i magribins, per Toni Coromina (La Vanguardia, 21/6/11)

Arran del debat sobre la xenofòbia, molts estem fent una regressió infantil a l’època de l’arribada a Catalunya dels immigrants del sud d’Espanya. Els temps han canviat, però no alguns patrons psicològics, sociològics i culturals. L’aversió que quaranta i cinquanta anys enrere molts sentien per a aquells forasters s’ha transmutat en animositat cap als immigrants d’avui, sobretot els magribins.

L’escriptor Jordi Puntí ha publicat un excel·lent llibre: Els castellans. Es tracta d’unes memòries amb ingredients de ficció entorn de les aventures d’uns adolescents de Manlleu en els anys setanta, en plena integració dels immigrants andalusos, amb descripcions molt ben documentades de les batalletes –gairebé tribals– entre els fills dels catalans i els anomenats castellans, un terme genèric per referir-se als nouvinguts de tot Espanya i que a Vic canviàvem per xarnegos.

El llibre rememora els enfrontaments en clau de pel·lícula d’indis i mexicans d’aquests dos col·lectius en diversos àmbits: als cinemes de barri, l’escola, els descampats o la piscina, entre d’altres.

L’escriptor de Manlleu explica que el títol del llibre és tan intencionat com trampós. I afegeix que detesta la utilització ideològica dels signes d’identitat. No és cert que tots els andalusos siguin ganduls, que tots els moros siguin desconfiats ni que tots els catalans siguin bons i tots els castellans, dolents. La simplificació i l’estultícia van al mateix vaixell.

Puntí escriu que la infantesa és una ficció i apunta que l’adolescència és la forja del món adult. Diuen els entesos que els nens riuen tres-centes vegades al dia fins que arriben als 6 anys, i que a partir d’aquesta edat cada vegada riuen menys. Per això és tan important l’educació basada en els valors humans, la llavor que ha de procurar el respecte, el consens i el benestar dels adults del futur. Un futur sense odi racial i on les rialles estiguin garantides.

Dies després de les eleccions del 22 de maig, durant la cerimònia de presa de possessió, l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal va recordar l’onada d’immigrants dels anys setanta: “La primera integració la vam fer. I ara ho tornarem a fer bé”. Per Vila d’Abadal, el pilar d’aquesta adaptació és l’escola: “Els nens d’aquí, els catalans de tota la vida, donen la mà als nens nouvinguts, els ensenyen a ser vigatans, sense exclusions”, amb l’ajuda dels mestres i les associacions de pares i mares. Per ell, els fills dels nouvinguts són i seran catalans, amb el suport dels pares. L’alcalde té raó. A la llarga, l’única manera d’aturar la infecció xenòfoba és amb el perfeccionament de la vacuna escolar. Qui és el fanfarró que s’atreveix a trepitjar la llibertat, la igualtat i la fraternitat infantils?

Afinada memòria, per Jordi Gràcia (Quadern - El País, 9/6/11)

Els castellans és un llibre ben petit i una mica marginal, com si existís una mica de cantó. El publica L’Avenç a partir de la sèrie d’articles que Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va anar donant a la revista del mateix nom al voltant del seu poble i la seva infantesa: la grimegia de la joventut perduda, la nostàlgia d’aquell moment, la ploramica del joc al carrer i tota la mandanga.
Doncs, no. Exactament al revés: el talent literari ha estat aquí l’eina clau per blindar el text contra el meliflu ensucrament o l’entotsolament falsejador del passat viscut. El resultat és un conjunt de relats d’arrel autobiogràfica lliurement manipulada i ple de sentit comú: els relats fan olor, respiren i parlen com es parlava fa 30 anys. A través d’anècdotes, personatges, espais i records Puntí traça la geografia dels prejudicis socials i de la por d’allò que és diferent; serveix, de fet, un antídot potent contra la mentida de la memòria i la nostàlgia.
El text no amaga la seva naturalesa literària i narrativa, però vol ser essencialment veraç a l’hora d’atrapar vivències d’època molt precises i molt fàcils de traslladar a d’altres ciutats que no siguin el Manlleu de l’autor (malgrat el que diu el mateix Puntí). Però encara diu millor una altra cosa: “la memòria sempre es deixa magrejar, tendeix a l’exhibicionisme, i per sort hi ha el contrapès del present que li esmola la xerrameca, la retòrica”.
L’oportunitat sociopolítica del moment li ve rodada: el catalanisme de dretes s’ha ocupat sovint de disfressar o menystenir l’evidència del creixement de Catalunya com a societat tacadíssima d’orígens extracatalans, mentre que l’esquerra ha estat menys glamurosa i sap ben bé que el mestissatge i la barreja de persones i procedències és la costum del lloc.
Aquest llibre ni és de dretes ni és d’esquerres, perquè és el llibre honest d’un novel·lista tan valuós com a Maletes perdudes, però, a més, pot deixar amb un pam de nas tots aquells que ficcionalitzen mitificadament els orígens immaculats, i no hi ha res de res que sigui immaculat.
D’entrada, sembla que els protagonistes són els castellans, és a dir, les famílies i els nanos nascuts a Catalunya de famílies de la immigració peninsular: els seus ritus, les seves escoles, el seu castellà, el seu accent, les barriades i les seves cases, les seves manies i els seus consums (les pipes, les músiques o les paraulotes que diuen). Però aquesta dimensió de crònica i retrat d’època té la virtut de ser el canamàs on creix la veu d’un observador intel·ligent i perspicaç, resistent acèrrim a la nostàlgia banal i, a canvi, astut i perceptiu analista de la maduració moral del mateix narrador.
Les fotografies en blanc i negre —de Carles Molist, Carles Martorell i Rafael Rueda— se’ns enduen tan de pressa al passat de descampats, botigues, bars, cinemes, pilotes de plàstic, bassals crònics i runa esparsa com el text mateix. O com les frases fetes, o els màdelman o un inventari tan incalculablement fidel com aquest: “Kriptonita, comanxe, fitipaldi, canyardo, xarnego”. La millor és canyardo perquè ho diu tot d’una tacada: n’hi ha més, és clar, i també hi surten, però el veritable dring de veritat poètica d’aquest llibre el fa la barreja de pietat sense fe i lucidesa sense crueltat. Ni amb si mateix ni amb els canvis ni, per descomptat, amb els castellans, malgrat la seva “xuleria innata”, malgrat la manera en què jugaven a la màquina del millón, malgrat les indumentàries i la gomina i la samarreta de màniga tallada.
La barreja del personal indígena i el foraster (falsament foraster) va començar molt d’hora i com qui diu sense voler: de cop tots plegats es trobaven ja amb 13 anys fent el BUP al mateix institut, per cert després de l’estrany quiasme sociològic que descriu molt bé: “Vet aquí el salt mortal del catalanisme burgès: en virtut d’una millor educació [a la Salle o a les monges], els catalans triaven per als seus plançons la llengua que parlaven els castellans”, com si fos veritat allò que li passa a l’autor, que mentre mira fotografies de nens de llavors “no sabria dir si són fills de castellans o de catalans, no hi ha manera de saber-ho”.
Al final el que va passar és que van arribar els moros, i torna a començar.
Les imatges del llibre ajuden a transportar el lector al passat de fa 30 anys que descriu Jordi Puntí.


-> Veure la versió digital al diari.

"La infantesa és una ficció” segons Jordi Puntí, per Sam Abrams (El Mundo, 19/5711)


Ja fa temps que Josep M. Muñoz de L’Avenç va tenir la brillant idea d’encetar una línia de memorialisme modern i contemporani, tant en català com en traducció. Només cal citar dos títols perquè ens entenguem: Una educació francesa de Joan-Daniel Bezsonoff i M’en recordo de Joe Brainard. Ara cal afegir a la llista de la subsèrie l’excel·lent obra de Jordi Puntí Els castellans.
Com altres volums en la col·lecció, Els castellans primer va aparèixer a la revista L’Avenç i posteriorment els articles van ser recollits, reelaborats i ampliats de cara a l’edició en llibre. Tal com ha quedat establert el text definitiu de Puntí, hi ha 10 capítols i un epíleg, separats per 11 imatges fotogràfiques de Carles Martorell, Carles Molist i Rafael Rueda, començant per la prodigiosa il·lustració de la coberta.
Malgrat la seva relativa brevetat de 123 pagines de text, cal considerar Els castellans una producció literària major des de tres punts de vista diferents però complementaris: històric i documental; conceptual i intel·lectual; artístic i formal, sense que en prevalgui cap dels tres sobre els altres dos.
Des d’un punt de vista històric i documental, Els castellans és un testimoni de primera magnitud que retrata, sobretot, la societat catalana dels anys 70 i80  del segle passat amb tota la seva problemàtica d’immigració, integració, hegemonia, exclusió i marginació, identitat, formació, educació, cultura, lleure, competivitat, tensions... El llibre és una font molt apreciable de dades que tindran interès per historiadors, antropòlegs, sociòlegs i nostàlgics.
Des d’un punt de vista conceptual i intel·lectual, estem davant d’un llibre que té pes encara que sembli molt proper i diàfan. Hi ha certes qüestions tractades en profunditat de manera transversal que donen substància al conjunt. Com a exemple, podem citar la visió no progressiva del desplegament de la civil·lització a través del temps (pàg. 13): «Ara la gent diu: els moros, els negres, els xinos. Miro enrere, 30 anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n’aprén res: la funció busca nous arguments cada dia». O la idea genial sobre el mecanisme de l’assimilació social (pàg. 114): «Podríem dir una cosa: podríem dir que el temps, quan perd fondària i gruix, es torna espai. Aquells castellans van trobant el seu espai i aquells moros van trobant el seu espai». O la refutació del determinisme identitari exclusiu (pàg. 130). La condemna del reduccionisme (pàg. 130): “La simplificació i l’estultícia van de bracet [i són fruit de] la por al desconegut, la seguretat falsa que dóna una mirada col·lectiva”. I des del punt de vista artístic i formal hi ha molts aspectes a destacar. La revelació del principi bàsic de tot meorialisme (pàg. 125): [...] només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrer i proves d’entendre-la en el conjunt. Quan la transformes en un relat”. La constatació de l’element imaginatiu que forma part de qualsevol manifestació de la literatura del jo quan recrea el primer tram d’una vida (pàg. 13): «la infantesa és una ficció». La relació estreta entre vida, memorialisme i literatura (pàg, 129): «Escric per saber qui sóc i, com en un dibuix d’Escher, la meva experiència vital alimenta l’escriptura […] tot el que he viscut fins aquell moment (i el que visc en el present) condiciona la meva manera de narrar». O l’esforç de contenció estilística (pàg. 103): «La memòria […] tendeix a l’exhibicionisme, i per sort hi ha el contrapès del present que li esmola la xerrameca, la retòrica».

Retorn a la 'manlieue' Jordi Puntí, per la seva infantesa a Manlleu, sap que és un error mirar de reüll l'immigrant, per Josep-Maria Ureta

«No mengeu pipes, que fa castellà» és l'encertada tria d'una frase comuna dels 70 amb què Jordi Puntí (Manlleu, 1967) aborda al seu últim llibre el tema de la immigració. El títol Els castellans (L'Avenç), aparegut fa un parell de mesos, al·ludeix al qualificatiu que es feia servir en moltes poblacions catalanes (en altres, en lloc de la llengua, s'apel·lava a l'origen, els murcianus) per referir-se a la immigració arribada de la resta d'Espanya.

Puntí ha rebut tot tipus de premis (incloses les vendes) per Maletes perdudes (Empúries / Salamandra), una ficció contrària a l'ús: el viatger és el català camioner que recorre el món en el seu Pegaso (marca i mitologia grega). «Em permetia revisar la filosofia de la revolta hippy de París en contrast amb el franquisme i els immigrants de Paco Candel al Somorrostro», explica mentre passeja per la seva ciutat, adornada amb banderoles repartides entre els partits sobiranistes i els xenòfobs.
Els castellans va néixer en paral·lel, gairebé de manera inevitable, a la ficció dels Cristòfols de la novel·la. Recopilació de relats o memòries d'infància amb noms canviats. La classificació és menys important que el fons: trencar el tabú, la transgressió, tot i que amb mirada comprensiva. «La infància és com una ficció i quan la revius de gran la passes pel filtre d'aquella fantasia», diu. Però les pedrades entre locals i immigrants van existir. Com l'educació repressiva dels germans de La Salle i la gelosia perquè als castellans els deixaven sortir fins tard i tenien cotxes de segona mà trucats. Potser l'escena més simbòlica és la de les fogueres de Sant Joan, en què els del Manlleu DTV (de tota la vida, sigles que Puntí utilitza amb ironia) es lleven d'hora per vigilar que els castellans no els les cremin, amb el dubte: «No sabia del cert si nosaltres érem els amos de la foguera perquè l'havíem encès, o els castellans, perquè la veurien apagar-se del tot».
A partir d'aquest passatge i el rerefons de la campanya electoral en una àrea de tensió com Osona (com Badalona, Salt, el Vendrell), Puntí torna a la zona de les seves batalles infantils, Can Garcia, avui habitada gairebé íntegrament per magribins. Aquí és on va veure que a l'hora de fer equips per jugar a futbol la decisió es ventila ràpidament: «Moros contra cristians». Sense miraments. ¿És millor reconèixer les diferències així? «La correcció política és una herència de la petita burgesia, de la necessitat de mantenir les formes, la distància prudent, sempre nedar i guardar la roba», argumenta. En poblacions mitjanes amb indústria hi va haver convivència entre obrers catalans i castellans. Puntí explica la contradicció davant el conflicte laboral dels DTV, si recolzar l'amo o el col·lega de feina. Els sindicats van reduir la tensió, però avui el rebrot és més accentuat: l'altre, el moro, pren llocs de treball. Sense estadística que ho confirmi, més aviat al contrari.
«Veus per un costat que les relacions entre catalans i castellans en part estan superades, perquè ja hi ha tercera generació, tots són catalans, però hi ha aquest nou element que és la immigració que ve de l'Àfrica, que tots parlen català, sí, però tot i així la diversitat és gran», diu. Quan es va voler ressaltar que el problema existeix, va aparèixer, fa cinc o sis anys, el terme manlieue, usat, amb el seu punt de sorna, per un antic professor de l'institut de Manlleu, quan a París es vivien els aldarulls a la perifèria (en francès, banlieue). De fons, el conflicte no solucionat, malgrat que els afores de Manlleu, Can Garcia, avui són part integrada de la ciutat. L'edifici està deteriorat, està prevista la demolició, però de moment els propietaris -els castellans del relat- lloguen pisos a magribins per 300 euros. Qui pensi que és reciprocitat, no deixa de participar del prejudici dels DTV.

Multiculturalisme irreal

Els que han conegut la immigració de les dècades dels 60 i 70, com la generació de Puntí, saben que la negació de la seva existència no és la millor manera d'afrontar el problema. «No tinc cap solució», avança l'escriptor, però adverteix que molts exemples d'integració són ficticis. «El multiculturalisme és irreal», afegeix, i quan se li demana una reflexió sobre el retrocés de les propostes de l'esquerra tradicional en zones d'immigració, diu: «El bonisme és un error». També rebutja les solucions de Nicolas Sarkozy, Angela Merkel i David Cameron. En tot cas, s'ha de tornar a la reflexió: «No s'han de barrejar política i sentiments. És molt perillós carregar de sentimentalitat les decisions socials. Val més apel·lar a l'humanisme». I, per descomptat, crear normes per als espais d'ús comú.
Fora d'això, pel terra de la plaça de l'Erm, situada just davant de Can Garcia, segueix havent-hiclosques de pipes.


-> veure l'entrevista al diari.

Els castellans, de Jordi Puntí. Quan s’instal·laren a Catalunya, per Pere Antoni Pons (Diari de Balears, 7/5/11)

Els castellans recull una desena d’articles que Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va publicar a la revista L’Avenç durant tot l’any 2007. La majoria han estat refets per a l’ocasió. La naturalesa diguemne periodística dels textos pot induir el lector a pensar que estam davant d’un llibre menor o secundari, interessant només per les qualitats periodístiques, o sociohistòriques, que ofereix. No és el cas. Els castellans és un exemple excel·lent de literatura memorialística. (De memòria, això sí, filtrada per la invenció.)
Amb la particularitat, naturalment, que tota l’evocació de Puntí gira al voltant de la relació que, com a preadolescent de família catalana, va mantenir amb els al·lots de la seva edat que s’havien instal·lat feia poc al poble, o que hi havien nascut però eren fills d’immigrants espanyols. Òbviament, la relació quemantenien un i altre bàndol –la referència militar no és improcedent ni gratuïta: eren enemics i com a tals es tractaven– tenia tots els ingredients per acabar donant un còctel indigest: recels, desconfiances, temors viscerals i prejudicis de tota casta. Una indigestió que, per molt que s’hagi parlat sovint d’oasi català i per molt que Espanya es faci passar per un Estat modern, plural i obert, encara dura. I que durarà molt de temps. Aquest no és, però, el tema del llibre de Puntí.
Com és lògic, Els castellans tan sols mostra d’una manera explícita la visió –els recels, les desconfiances, els temors viscerals i els prejudicis– que sentien els catalans envers els seus nous veïns. Per les anècdotes que Puntí hi relata, tanmateix, queda clar que l’odi a l’altre dels catalans era sentit també pels castellans, nouvinguts però descarats, desesperats però picarescos, gens ni mica tímids ni acomplexats. Al cap i a la fi, devien pensar (o bé és que ho tenien profundament interioritzat), ells no havien sortit del seu país, i per tant no havien de retre comptes a ningú, ni tenien per què haver d’adaptar-se al territori d’acollida.
Per als al·lots catalans com Puntí, tots els que no eren com ell eren castellans –o xarnegos, és clar–, encara que no provinguessin de Castella sinó de Múrcia, d’Andalusia o d’Extremadura. A causa de la “imaginació intoxicada” que els havien inculcat, Puntí i els seus amics i familiars s’inventaven els castellans a còpia d’estereotips: consideraven que tots eren uns desarrapats xulescos i predelinqüents, malparlats i brutals, que els seus bars eren antres de vici i de perdició, on als al·lots de la terra no els convenia posar-hi un peu perquè només hi trobarien –perill!– “borratxos, perdularis i gent disposada a barallar-se amb qui fos”.
Amb tot, és evident que, d’algunes històries contades per Puntí, se’n pot treure la conclusió que alguns castellans eren calcs del tòpic més tronat: “quinquis” entusiastes del “destape”, lladregots, sempre ostentant “aquella xuleria innata” i aquella “vulgaritat simpàtica” que, paradoxalment, feia bavejar d’enveja als preadolescents catalans.
Exhibint tota la seva habilitat narradora, Puntímunta un relat en què els catalans i els castellans s’ignoren, es detesten, s’insulten, es barallen a pedrades i comparteixen espais –el cine, l’escola, la foguera de Sant Joan... En última instància, Els castellans es pot llegir, també, com un relat d’iniciació a la vida, d’entrada a l’edat adulta.
Em sembla un gran encert de l’autor el fet que no interrompi mai el relat per reflexionar explícitament sobre el que conta, sinó quemés aviat obligui els lectors a reflexionar per ells mateixos a partirde les històries i de la complexa veritat humana i literària que vehiculen. Personalment, m’ha resultat molt significativa la diferència d’actitud entre catalans i castellans a l’hora d’intentar fer una petita aproximació cap als altres. Els al·lots catalans, pel que diu Puntí, solien mostrarse submisos i acovardits, envejosament mimètics dels castellans, mentre que aquests solien mostrar sempre una indiferència total i absoluta respecte dels catalans, als quals només feien cas per desafiar-los o intimidar-los. El que deia: significatiu.
Jordi Puntí ha escrit un llibre intel·ligent i interessant, que conté les dosis justes d’humor, de crueltat i de tendresa, un llibre que recrea una època ja periclitada però de conseqüènciesencara molt actuals. Puntí està en plena forma.

Un tros de conversa amb Jordi Puntí, per Ada Castells (Avui, 5/5/11)


J.P. Amb els anys he arribat a la conclusió que l’única manera d’escriure en català és des de la normalitat, és a dir, comportant-te com un escriptor normal,. no donant res per fet, per no rebaixar les exigències ni esperar favors de minoritari. Ja no escric com un escriptor minoritari, jo  escric com un escriptor i punt. Tinc la sensació que. de vegades, el món literari català l’empetitim entre tots.
A.C. De fet, Maletes perdudes, argumemtalment, ja ens fa sortir d’aquest món reduït.
J. P. Sí, és una novel·la d’aventures europees. Hi havia aquesta idea de reproduir el model de la literatura cavalleresca. El cavaller puja la cavall, surt a l’aventura i li passen coses. El rerefons d’això és que els catalans, en general, som un poble sedentari. Molta gent viu al poble o a la ciutat on va néixer i jo volia escriure una història de gent que no és així.
A. C. Per al teu nomadisme, el lector de llibres digitals és un gran invent.
J.P. Encara no en tinc. Suposo que l’acabaré comprant. Un llibre que sempre m’enduc amb mi, com una farmaciola, és La vida amarga, de Josep Pla. Hi recorro quan necessito llegir un autor català que me faci pensar. Funciona de desllorigador. Em passa el mateix amb Nabokov. Pla, per l’estil, i Nabokov, per la mirada sobre la vida, el gust pels detalls i la construcció de les històries.
A.C. De sempre es destaca que ets meticulós. Hi ha alguna altra manera de fer les coses?
J.P. No ho crec, però el fet que es destaqui és perquè la immediatesa del món editorial demana teca ràpida. Amb això es pot aplicar aquella idea de Cruyff. Hi ha molts entrenadors que prefereixen guanyar a jugar bé i Cruyff diu que això és absurd: si jugues bé, guanyes.
A.C. I què és guanyar?
J.P. Tenir lectors, per exemple.
A.C. Però, quants cops en la història de la literatura hi ha hagut guanyadors que no han pogut arribar als seus lectors?
J.P. Tens raó, però és una qüestió d’estar convençut d’allò que fas. Després el temps ja dirà. Si no tens lectors, com a mínim el que has escrit t’agrada o, fins i tot, et representa d’alguna manera.
A.C. Per això és imprescindible la lentitud?
J.P. Posaria aquesta idea en quarantena. La reescriptura és un valor afegit. Hi ha autors que són capaços d’escriure molt bé i molt de pressa, i d’altres que s’estan mitja vida amb una novel·la i els surt un bunyol. Hi ha un element molt intangible que és el talent, allò que Joan Ferraté anomenava “l’instint fabulador”
També és cert que la reescriptura i l’autocrítíca no hi fan cap mal.
A.C. Quin és el teu escull?
J. P. La principal dificultat és que les paraules m’obeeixin, que pugui escurçar la distància entre allò que vull dir i la frase que escric. Si la llengua no t’ajuda. malament rai.
A.C. Sí, això de la llengua és clau. Tu mateix t’has atrevit a traduir-te al castellà
J. P. M’he traduït dos llibres, però ja no ho faré més. Traduir vol dir reobrir una cosa que havies tancat, amb totes les dificultats que comporta tancar un llibre, que no s’acaba mai, sinó que s’abandona. Acabes amb problemes de doble personalitat: sóc l’autor o el traductor? Em traeixo a mi mateix? M’agradava molt, però em causava massa problemes.
A.C. Encara l’èxit recent de Maletes perdudes, aquest Sant Jordi has aparegut amb una petita novetat, Els castellans.
J.P. Sí, és fruit d’uns articles que em va encarregar la revista L’Avenç i que ja es fan amb la intenció d’acabar sent un llibre que publiquen ells mateixos. El llibre és més que un recull d’articles. He lligat els textos per passar de l’estil periodístic a unes memòries amb ficció. Diríem que són narracions autobiogràfiques. La intenció inicial és parlar de la infància i això ja és fer ficció perquè les coses que vius com a nen sempre les vius per primera vegada, sense records: són fantasia. És quan ets gran que necessites les estratègies de la ficció per explicar-ho.
A.C. I per què aquest títol?
J.P. He volgut explicar les llocs comuns de la immigració espanyola dels anys setanta des del punt de vista d’un nen català de Manlleu. Els que venien eren andalusos, extremenys, murcians, però la gent en deia els els castellans perquè parlaven en castellà. Una de les intencions és explicar els tòpics i prejudicis d’aquell temps ara es repeteixen amb la nova immigració. La por al desconegut i la sensació d’invasió són les mateixes ara que abans.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Las dos culturas, per Julià Guillamon (Cultura/s, La Vanguardia, 27/4/11)

La inmigración masiva de gentes de diversas regiones de España que se produjo en Catalunya desde la década de 1920, ha provocado una situación de conflicto cultural que, des de el transmiserià de Carles Sentís o los aperitius de Josep M. de Sagarra, hasta las novelas de Julià de Jòdar, se presenta de forma más o menos traumática. Todavía hoy el tema sigue siendo tabú y la aproximación de Puntí tiene la virtud de poner sobre la mesa una realidad de la que públicamente no se habla mucho. Puntí presenta una serie de espacios característicos (el descampado, el bar, el cine, el colegio o la pista de autos de choque) y ofrece una colección de estampas basadas en recuerdos de su infancia en Manlleu que ponen en evidencia los prejuicios que los catalanes de nacimiento tenían hacia los recién llegados y la indiferencia que estos recién llegados (o más bien de sus hijos que en los setenta tenían 10 o 12 años) mostraban hacia todo lo que no fueran sus costumbres y las de su ghetto. 

Lo hace con tacto de terciopelo. De entrada, explica que la infancia es una ficción y que todo aquello que de pequeño te parecían certezas, al hacerte mayor descubres que forman parte de una fantasía de identidad. Para reforzar esta idea regresa a las casas de Can Garcia que ahora muestran un aspecto desguitarrado, con puertas y ventanas tapiadas, y otras familias de inmigrantes que ocupan el lugar de los andaluces, extremeños y murcianos de otros tiempos. Aquella emigración de los sesenta fue -dice Puntí- un ensayo general de lo que ha venido después. Al fin y al cabo es una conclusión políticamente correcta. En cambio el libro no toca un aspecto fundamental: nos guste o no, cuarenta años después de los hechos que se relatan, la diferencia se ve a una legua y si no es mayor es porque muchos catalanes, como aquel Miquel Fabregó que en uno de los capítulos se pasea con un paquete de Winston camuflado en el calcetín, han mimetizado las costumbres de los castellans,por admiración o por no quedar fuera de juego en una sociedad construida cada vez más siguiendo sus patrones. 

Temeroso del efecto que remover estos temas tan delicados, Puntí tira la piedra y esconde la mano, expone una situación y no examina todas sus consecuencias. Eso sí: evoca los ambientes con gran talento, sabe explicar con toda viveza las gamberradas de unos y otros, ofrece un retrato ambivalente -crítico y admirativo a la vez- de quinquis y malajes, y se recrea en los detalles, como en algunos de sus cuentos y en Maletes perdudes:las películas de Bruce Lee, los nombres de las vedettes del destape, la bicicleta BH verde, los tebeos... con aquel tono dulzón que tiene a veces. 

Guerras culturales hay de muchos tipos (por ejemplo en Arbúcies, en los años setenta, entre pijos y pagesos),pero el choque entre catalanes y castellans existía y existe. Puntí lo hace visible por primea vez al margen del ensayo periodístico, donde Patrícia Gabancho ha escrito libros significativos. Es, como todos los libros de Puntí, un volumen muy bien escrito, medido, elegante, irónico y con una pizca de nostalgia. 

dilluns, 25 d’abril del 2011

"La rivalitat amb els castellans era un joc d'infantesa", per Helena Sabaté (El Singular Digital, 21/4/11)

Després de guanyar el Premi Llibreter amb Maletes perdudes (Edicions Empúries) i obtenir nombrosos reconeixements -el llibre s'ha traduït a set llengües-, l'escriptor Jordi Puntí presenta Els Castellans, un recull d'articles publicats a L'Avenç que reflexionen entorn el fenomen migratori dels anys 60 i 70 i la rivalitat entre castellans i catalans.

Per què un títol tant provocador com "Els castellans"?
Buscava un títol incorrecte i era la reacció a “Els altres catalans” de Francesc Candel, 40 anys després. Volia que la gent es quedés parada i s’hagués d’enfrontar al seu prejudici. Quan dic que he fet un llibre que es diu "Els castellans", hi ha qui pensa: “Ui! serà un llibre contra els castellans”. I també veig qui pensa: “ui, què bé, serà un llibre sobre els xarnegos”…

Quin és l’objectiu dels articles?Explicar-me a mi mateix a través de la meva infantesa, fer un retrat d’un tipus de vida de poble industrial als anys setanta. He intentat reflexionar sobre la complexitat d’aquest país per demostrar que molts aspectes que vénen del franquisme no els tenim superats. Hem passat pàgina, però en realitat hi ha moltes qüestions de la relació entre la gent d’aquí, la que ha vingut de fora i també amb la immigració d’avui dia, que funcionen per automatismes, tòpics… Em molesta molt qui generalitza dient que “tota la immigració és complicada i porta problemes…els catalans som així, els castellans són aixà.”

En moltes zones segueixen sent els castellans...Dèiem els castellans, però era un element reductor: eren murcians, eren andalusos o extremenys. Els catalans necessitàvem agrupar-los per tenir-los controlats. En aquests 40 anys hi ha hagut un factor d’integració molt gran, a partir de la segona generació. Però és cert que allà on als anys 70 es va crear el gueto, no ha desaparegut, continuen sense integrar-se. Avui ja no m’atreveixo a dir que viuen en un gueto sinó en una realitat paral·lela. A més, en teoria, ells no estan a un país estranger i no tenen la sensació de què s’hagin d’integrar.

Una de les coses que es veu a simple vista és que els tòpics són plenament vigents avui en dia, però amb un altre tipus d’immigració, vostè l’anomena la manlieue…
La manlieue perquè és de Manlleu. Això ho deia un amic arran de les revoltes a les banlieues de París. La onada migratòria que hem viscut segurament té equivalents amb la immigració francesa i és veritat quees reprodueixen esquemes que ja es veien als anys setanta amb la immigració espanyola.

No s’ha superat...Les enquestes diuen que la gent que té més por a l’efecte de la immigració, és la gent que hi viu més lluny. Els que es barregen, no tenen cap problema a acceptar-la. El contacte personal et dóna una perspectiva molt diferent a la de la distància. Una de les coses que no suporto és el tractament simbòlic de la immigració, és a dir, sempre s’utilitza des del punt de dir “el col·lectiu és tot això, va en contra de la realitat”. La realitat és que el col•lectiu com a tal no existeix, també és un tòpic.

Com valora la política migratòria que s’ha fet?Hi ha una intencionalitat molt bona de barrejar, com succeeix a la plana de Vic, que s’ha fet molt bé. Però em molesta com s’utilitza políticament la immigració. Des de totes bandes. Per començar, les dretes quan l’utilitzen per crear sensació de por, però també em molesta el missatge bonista multicultural de que tots som iguals. El que cal transmetre és respectar la diferència però al mateix temps demanar que la integració sigui real. No ha de ser una fantasia que s’acaba els caps de setmana amb una festa a la Ciutadella ballant cançons àrabs. Això només és un joc destinat a tenir la consciència tranquil·la.

Té por de que el titllin de xenòfob? El llibre són records però posa de manifest una realitat…Jo entenc que no i així ho espero. Sé que és un material sensible, que pot haver-hi gent que se’l prengui com un atac xenòfob però tinc la consciència molt tranquil·la. A l’epíleg explico clarament quina és la meva posició i que estic en contra dels nacionalismes excloents, de la utilització simbòlica i la política de la identitat. Crec en la identitat personal, la identitat col·lectiva tant m’és.

La relació amb els castellans …En realitat, els combats que teniem al descampat on ens tiràvem pedres són reproduïbles a la infantesa, a la necessitat constant de trobar un enemic o un rival. Són enfrontament constants de quan estàs jugant: quan estàs a classe, entre l'A i el B, entre barris, dins dels barris… A la infantesa tens la necessitat de crear un enemic perquè la vida és un joc. Vius la vida amb més imaginació que experiència i d’aquí la necessitat de trobar contrincants. Això a Manlleu funcionava amb els castellans, a col·legi la rivalitat funcionava entre les classes.

A banda de la imaginació, què els portava a la rivalitat amb els castellans?Pot ser que ens hi portés la proximitat geogràfica, el comentari o l’actitud dels nostres pares, que era molt sana, però al mateix temps sí que estava tenyida de la dificultat de reconèixer als altres. No era xenofòbia o racisme, però sí una mirada invasora. El que intento explicar al llibre és que l’amenaça no era real, només en alguns aspectes. Avui dia ,hi ha aspectes que s’han superat i d’altres que no, com la llengua.

Quins aspectes s’han superat?S’ha superat la convivència qüotidiana i la qüestió de no entendre que uns són bons i els altres dolents. S’ha entés que quan l’individu viu al costat de casa teva, t’hi entens, t’ajudes i el tractes de tu a tu.

Citant el llibre, abans tot i que els sous eren diferents els catalans votaven el mateix que l’amo, catalanista i de dretes. Ha canviat això? Com seria la transposició a l’actualitat?
Sí, això és difícil. Quan la immigració espanyola arriba a Catalunya, hi ha una classe social mitjana-baixa que puja de classe per ser d’aquí. Aquest graó els acosta a l’amo i fa que votin el mateix que ell, que és català. El que vota l’immigrant potser des d’un punt de vista social està molt a prop però no deixa de ser una altra llengua i una altra cultura. El veuen com l’invasor i diuen “no no puc votar comunistes, ja els voten els castellans, jo he de votar CiU”. Això a les primeres eleccions democràtiques. No crec que es pugui transposar, ara hi ha molts menys immigrants que poden votar. Quan la segona generació pugui votar el partit que sàpiga entendre millor aquesta situació serà el que se’n beneficiarà.

Rebíeu les classes en castellà.Si eres català, per una qüestió de burgesia de tota la vida, havies de portar els teus fills a les escoles privades perquè se suposava que donaven un millor ensenyament que les escoles públiques, que a més estaven als barris dels castellans. El resultat és que quan ens trobem tots a l’institut, als 14 anys, els fills de la immigració castellana escrivien molt millor el català que els catalans que havien anat a La Salle. A mi aquesta mena de paradoxes em resulten xocants.

Molts castellans segueixen parlant en castellà. És un fracàs de la política lingüística?Depèn. És lògic que els castellans parlin en castellà al seu entorn. Sí que trobo que l’ús del castellà a nivell públic és molt fort i per tant, no ha acabat de funcionar el missatge de la política lingüística. Estic en contra de la obligatorietat, em molesta quan els partits obliguen a retolar en català a les botigues. Si després resulta que a l’interior es continua parlant en castellà, estem portant la situació a un territori de façana. Ens interessa que la façana estigui en català però l’interior ens és igual. És molt més important una política lingüística que sigui integradora, que faciliti la comprensió. L’obligació sempre genera rebuig. Ho he vist en gent del meu barri que el tenien en castellà, bé, si es pot dir que fos castellà…

Hi ha unes barreges a vegades...I llavors diuen, sí? "Pues no me da la gana de hablar en castellano". I potser abans ho feien.

Però el fet que s’hagi d’obligar denota el fracàs dels catalans?Hi ha una part de falta d’autoestima important per part dels catalans que canvien al castellà d’una manera automàtica, gairebé servicial, quan veuen que l’altre pot no entendre’ls. Ho fan perquè l'altre no s’enfadi, per por de no fer-se entendre. A més, a nivell subsconscient, encara hi ha la sensació que el castellà és la llengua vehicular, mentre que el català és la llengua d’estar per casa. Això hauria de canviar.

Com es pot fer, som a temps de corregir-ho? O és el pòsit del castellans que s’arrossega a la nova generació?
S'ha de transmetre immediatament el missatge que aquí hi ha una llengua que és el català, també el castellà i per això s’han d’aprendre totes dues. La política lingüística ha fet coses que estan bé però encara hi ha la sensació que pots viure perfectament en castellà i no passarà res. Això s’hauria de canviar.

->> Veure l'entrevista al diari.

dilluns, 18 d’abril del 2011

"La paraula 'xarnego' continua vigent i sent despectiva", per Irene Dalmases (Efe, 17/4/11)

L'escriptor Jordi Puntí reflexiona en el seu nou i inclassificable llibre "Els castellans" sobre el fenomen de la immigració dels anys seixanta i setanta a Catalunya i assevera, en una entrevista amb Efe, que encara avui "la paraula 'xarnego' continua vigent i sent despectiva".

L'autor de Manlleu (Osona), nascut l'any 1967, presenta en aquesta obra diferents històries, que van sorgir del "planter dels records" i que ara acaben "en la llibertat infinita de la ficció", després de ser publicats com a articles de premsa en la revista L'Avenç, l'editorial de la qual s'ha encarregat de la seva publicació.
Mirant pel retrovisor de la seva vida, sense emetre cap classe de judici, Puntí va enllaçant diferents capítols en els quals tant rememora que eren els nens de l'emigració els que més pipes menjaven al seu poble, com torna a la piscina de la seva infància per recrear aquells dies d'estiu en els quals els catalans anaven a banyar-se al matí i "els castellans" a la tarda, llançant-se des del trampolí com autèntics professionals de la natació.
Puntí, que acaba de guanyar el Premi Nacional de la Crítica per la seva novel·la "Maletes perdudes", reconeix que ha optat per un títol "intencionat i trampós" que li permet "furgar en la part políticament incorrecta de cadascun".
Segons el seu parer, amb aquest enunciat, "sembla que el llibre sigui una cosa, però després el lector es trobarà amb una visió crítica d'un conflicte que ve d'anys, que en part ha estat superat, però que en part continua latent en el subconscient col·lectiu i que ara torna a aflorar gràcies a la nova immigració, de manera no és gens gratuït que l'últim capítol es tituli 'els moros'".
Jordi Puntí, fill únic d'una família catalana de Manlleu, manté que l'arribada massiva a Catalunya durant un llarg període de temps de persones vingudes de tot Espanya per treballar va provocar diferents problemes.
"La mateixa manera de denominar a aquestes persones com a castellans, quan molts venien d'Andalusia o Extremadura, és la constatació de la distància que hi havia entre uns i altres, fins i tot del menyspreu", precisa.
Aprofundint en el cas de la paraula "xarnego", el novel·lista assegura que en ple segle XXI no ha desaparegut del vocabulari i encara que "no s'utilitzi obertament, tothom la segueix tenint al cap. Té més de quaranta anys i continua vigent i despectiva, sense canviar el seu sentit inicial".
Jordi Puntí, encara que no vol investir-se com expert en la qüestió, sí és dels que creu que el problema principal "ve que encara hi ha guetos. La superació del conflicte és la barreja", postil·la, i posa com a exemple que en molts pobles si avui no s'utilitza la paraula "castellans" per designar els fills d'aquests emigrants "és perquè s'han barrejat".
En canvi, en moltes barriades dels cinturons de les grans ciutats, "el gueto s'ha mantingut, no hi ha barreja i és quan el conflicte es manté, amb la sensació que allà hi ha un invasor, algú que actua al marge de la societat".
En la seva mirada a la infància, intentant fugir de la nostàlgia, Puntí no pot deixar d'apuntar que els nens catalans del seu poble, a mitjans dels anys setanta, el que sí tenien era "la sensació que els castellans tenien una major llibertat, no estaven tan subjectes a les normes".
Al mateix temps, no òbvia, que en altres moments, com els de la piscina, hi havia per part dels catalans un cert sentiment d'"admiració" cap als altres pel que feien a l'aigua, per la seva absència de por.
De tota manera, l'escriptor vol deixar molt clar que no ha volgut jutjar el fenomen i que "és el lector qui ha de treure les conclusions i el que ha de veure's en el mirall que és el llibre". "Necessitava blindar-me, perquè tenia por que això s'usés des d'un punt de vista polític i ideològic, i el que vull és provocar reaccions i pensaments, sempre des d'una mirada incorrecta, amb una barreja d'ingenuïtat i perversió", aclareix. 

dijous, 14 d’abril del 2011

La vida viscuda en forma d'article, per Lluís Bonada (El Temps, 12/4/11)

Als inicis de la seva carrera, Josep Pla va manifestar el temor de quedar condemnat a veure la vida en forma darticle periodístic. Seria, efectivament, una condemna llarga: tota la seva vida. Però va ser una condemna feliç, beneficiosa. Beneficiosa per a ell i per al lector. L’article és un text dextensió determinada i fixa, i aquest requisit, aquesta cotilla, força lautor a pensar-lo com un tot coherent i equilibrat, i el força també a mantenir sempre la mateixa estratègia, el mateix esquema, a més de lestil, evidentment. L’obliga, finalment, a ordenar la seva visió de la vida.
La magnífica revista mensual L'Avenç: ha proposat a diversos autors relativament joves que escriguin una sèrie d’articles memorialístics, testimonials, i algunes daquestes series, retocades o no, i fins i tot ampliades, shan convertit en llibres excel·lents, publicats per l’editorial de la revista, com ha estat el cas del de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, i ara sescau amb Els castellans, de Jordi Puntí.
L’article va ser també la feliç fórmula que va fer servir l’historiador Tony Judt (El refugi de la memòria, La Magrana, 2011) quan es va trobar empès a recordar aspectes cabdals la seva vida per culpa del greu trastorn neuromotor que patia i que l’any passat l’acaba matant.
L’operació cultural de la revista L’Avenç ha fet possible que molts autors no haguessin desperar a fer-se vells per a començar a recordar. A trenta o quaranta anys un escriptor assenyat i madur, literàriament parlant, pot treure un immens profit de la seva infantesa i joventut.
Ho va demostrar Sándor Márai. L’autor hongarès escriu les seves memòries poc abans de fer 35 anys i el resultat en va ser una obra mestra i un llibre imprescindible per a conèixer l’Europa de les tres primeres dècades del segle XX: Confessions d’un burgès. Lamentablement, és un llibre orfe dedició catalana.

dimecres, 13 d’abril del 2011

"Aquest llibre és un mirall dels nostres prejudicis", per Montse Serra (Vilaweb, 13/4/11)

'Els castellans' (L'Avenç) és un recordatori de la immigració dels anys seixanta al seu poble, Manlleu, vista des de la seva infantesa · VilaWeb l'entrevista
L'any 2007, mentre Jordi Puntí escrivia 'Maletes perdudes', una novel·la que li ha donat grans satisfaccions de crítica i sobretot de públic (l'última, el Premi Lletra d'Or), va començar a publicar a la revista L'Avenç uns articles en què recordava la immigració dels anys seixanta al seu poble, Manlleu, vista des de la seva infantesa. Ara els ha rescrits i ampliats per construir una obra de títol provocador, 'Els castellans'. Fet i fet, un llibre equilibrat, que no cau ni en la nostàlgia ni en la 'batalleta', i que no cerca ni bons ni dolents. Puntí ens en parla en una entrevista de VilaWeb (vídeo).

Jordi Puntí ens confessa que ha tingut en compte dos aspectes bàsics a l'hora de fer el llibre: l'exigència literària i el control de les emocions, de la nostàlgia: 'Perquè nosaltres som una generació que no tenim una nostàlgia turbulenta, no tenim un passat difícil, no hem viscut una postguerra, sinó que hem viscut instal·lats en el món de la televisió, de la cultura pop… i els nostres referents són molt banals. De manera que tots hem viscut sopars en què comences parlant del programa 'Un, dos, tres' i acabes cantant cançons de Camilo Sexto. I això és patètic. Està bé per a un sopar, però no pas per a un llibre.'

Aquests darrers dos anys hi ha hagut tres escriptors, nascuts els anys seixanta, que han captat una quantitat de lectors important i que han superat el tap de la generació dels setanta. Són Màrius Serra amb 'Quiet', Vicenç Pagès Jordà amb 'Els jugadors de Whist' i Jordi Puntí amb 'Maletes perdudes'. Sobre aquest fet, Puntí diu que hi ha reflexionat i que creu que, efectivament, han aconseguit d'esquivar el tap. 'Jo crec que, el tap, el va començar a obrir el Monzó, no tant per una qüestió temàtica sinó lingüística. Però el que hem fet és trobar els nostres referents culturals, literaris, de tota mena. I els explotem a la nostra manera. I, per tant, no podem parlar d'una continuïtat, sinó més aviat d'un trencament. I crec que hi ha un planter de gent que fa coses molt interessants. Cadascú a la seva manera. És que avui la literatura és molt individualista. Vivim en un món de tantes influències i tan allunyades les unes de les altres que cadascú va a la seva i és bo que al final hi hagi un reconeixement, que és la llengua que ens uneix.'

'Els castellans' no és el primer llibre que parteix d'uns articles publicats a L'Avenç a partir de la memòria personal. El primer va ser 'Pinyols d'aubercoc' d'Emili Manzano i després 'Una educació francesa' de Joan-Daniel Bezsonoff. La revista l'Avenç marca línia. Diu Puntí: 'L'Avenç em sembla que avui és la revista cultural i literària més interessant que es publica, encara que n'hi ha, com 'Caràcters', que edita la Unviersitat de València, o Serra d'Or, que també estan bé; però la feina que fa L'Avenç traduint textos de l'americà, de l'anglès, proposant assaigs, integrant autors perquè facin ficció, articulisme de fons…'

Hi ha qui diu que es pot parlar de la 'generació de L'Avenç'. Ho trobeu encertat? 'La idea de generació, a mi, com a autor, em rellisca totalment. Sí que ho és en el sentit que tots hi escrivim (en Pagès, en Manel Ollé, en Muntada, en Bezsonoff, ara en Joan-Lluís Lluís…), però jo crec que hi ha moltes coses més.'


->> Veure l'entrevista a la font original

dilluns, 11 d’abril del 2011

Els castellans, per Simona Škrabec (Time Out Cultura, 10/4/11)

Abans i tot de llegir Els castellans de Jordi Puntí –perquè ja m’havia llegit alguns dels textos publicats en la revista L’Avenç–, sabia que em recordaria la meva infantesa, a uns 1.500 quilòmetres de distància. La relació entre l’autor i el lector es com un partit de bàdminton: si des de l’altra banda el volant arriba fent un arc ben dibuixat, és fàcil recollir-lo, si va massa curt, tot l’esforç,: és inútil i en cas que sigui llançat amb ràbia, el més probable és que el llibre també acabi per terra, de desesperació. Però en aquest cas concret, la sinceritat de l’autor desarma. L’impuls davant una veu que diu coses palpables i nítides és respondre amb la mateixa moneda: “Jo també vaig …”.
I sí, jo també vaig jugar a catalans i castellans o a moros i cristians –encara que no anomenessin els grups en lluita amb aquests noms. I mirava per sobre l’espatlla els nens que vivien en els blocs de pisos perquè, a casa dels pares, les parets tenien un gruix de mig metre. No és pas estrany, ens inculcaven la lògica de dos bàndols a cada pas, les pel·lícules bèl·liques feien companyia als westerns d’indis i vaquers i la guerra es perllongava en les naus espacials, amb els éssers més inversemblants. Allà, a les classes hi havia els “bosnians” envoltats de la mateixa aureola de rebuig, misteri i força. I als carrers voltaven els gitanos, descalços, increïblement bruts –i sempre lliures–. Els alemanys, rosats i gegantins, venien a la costa com un contrapunt dels paletes kosovars, magres, muts, invisibles. No cal oblidar tampoc que tot això passava en una Europa dividida amb un mur que acceptàvem com a cosa natural i eterna. I sí, jo havia jugat a nazis i partisans: els nens tot ho transformen en una ficció.
Tant de bo aquest llibre esdevingui un tret de sortida contra el conformisme d’un continent embolicat en un cotó fluix de prosperitat i d’hipocresia. I que tots plegats ens adonem que l’única convivència possible és la que ens guanyem a pols. No es trenca cap barrera sense la voluntat individual de voler saber qui és el veí. Els castellans és un relat per entrar a dins dels llocs comuns amb els quals són fets els prejudicis. I també és una denúncia de polítiques equivocades. Els ruscs de ciment construïts a l’extraradi no poden donar dignitat a ningú.
Entro a Google Earth perquè el narrador m’ha donat la idea, i em miro des de l’aire la lluïssor del riu, la carretera que el segueix en paral·lel, les teulades roges ordenades com en un joc de Lego i l’extensió de les fàbriques enmig del verd. Ribnica podria ser Manlleu? I tant. Però la importància del llibre de Puntí no és que recreï un espai arquetípic. En alguns llocs la ploma llisca massa cap a aquells missatges generacionals que circulen per la xarxa amb fotografies del tanc llençaventoses i madelmans. La col·lecció d’andròmines sentimentals és irrellevant perquè serveix només per establir una relació envers el propi passat. La infantesa no és vista com un tresor mitificat, sinó com una matèria que podem examinar fins a destil·lar-ne les pròpies conclusions. L’aposta de l’autor és ferma, vol obrir el que ha estat segellat dins la memòria per trencar les fronteres imposades. Puntí vol decidir d’una manera conscient com vol pensar el seu propi entorn. És la revolució més silenciosa, però potser la més eficaç.

dijous, 7 d’abril del 2011

“La literatura no és res més que comunicació”, per Oriol Rodríguez

L’autor de Maletes perdudes es corda el primer botó de la camisa i li demana al Carles que li faci una foto així, amb la brusa ben cenyida al coll, “després ja t’explicaré el perquè”. Acostumat a ser ell qui dóna les ordres: “posa’t així”,“mira a la dreta”“intenta somriure”… l’escriptor el sorprèn amb la seva petició. Amb tot, en Carles enfoca i dispara. Acabada la sessió i com ens havia promès, en Jordi Puntí, que acaba de publicar Els Castellans, un recull d’articles prèviament publicats a la revista L’Avenç on evoca la seva infantessa a Manlleu quan el món estava dividit entre els catalans i els castellans, ens comenta que “en les entrevistes en què m’han de fer fotos, m’agrada fer-me una a l’estil Forrest Gump (riu). Un cop, els de La Vanguardia em van fer una assegut a un banc de la estació de França on estic com el Tom Hanks al cartell de la pel·lícula. No la van publicar però era brutal”.

Quan eres petit, què volies ser de gran? Tenia dues opcions, una molt tòpica i l’altra no tant. La tòpica era bomber i la no tant pallasso. M’encantava anar al circ i veure els pallassos. Em feien riure molt i creure’m que jo també podria fer riure a la gent.

En aquells anys, l’arriba del circ a Manlleu a devia ser l’esdeveniment de l’any, oi? Sí. Eren dies en què m’ho passava molt bé. M’agradava l’espectacle però també em fascinava tot el món que envoltava el circ. Amb els amics anàvem a veure com construïen la carpa i després a veure els animals. Una altra cosa fascinant era intentar aconseguir unes invitacions que sempre repartia un paio que apareixia a la porta del col·legi. Evidentment, m’apassionaven els pallassos, però també el funambulistes i els números amb animals. Ara no recordo el nom del circ que venia cada any a Manlleu. “El circo de los hermanos Ringling”? Al final de Maletes perdudes vaig posar un circ en homenatge a aquesta època, m’encantava. El circ, el cinema… En el tedi d’un poble industrial on a l’hivern no passava mai res, que de sobte arribés el circ era una nota de color.

La literatura també va sorgir com a necessitat d’escapar d’aquest tedi? Sóc un escriptor tardà, no m’hi vaig posar fins que vaig tenir dinou o vint anys. A més, en aquells primers anys tenia molta por i vergonya a ensenyar el que escrivia. Al principi vaig escriure uns poemes horrorosos. Recordo ensenyar-los als amics i, per la cara de circumstància que posaven, entendre que aquell no era el camí a seguir (riu). Després vaig començar amb els contes. El primer que vaig escriure seriosament ja va guanyar un concurs i va acabar inclòs en el meu primer llibre, Pell d’armadillo. Amb tot, la idea de ser escriptor crec que em ve de molt més enrere. Jo l’associo al fet de ser fill únic. Un món on la imaginació suplia la falta de germans. Això juntament amb què la meva sempre ha estat una família amb tendència a explicar històries.

Éreu uns contistes! Bastant. Sobretot per part del pare. Eren nou germans i quan es trobaven tots eren molt contistes (riu).

Què llegies de nen? Si vaig començar tard a escriure, a llegir vaig fer-ho d’hora i molt. Hi havia tota la literatura infantil i juvenil catalana, amb autors com en Joaquim Carbó o llibres com El zoo d’en Pitus, però jo anava més per la banda de les Joyas literarias juveniles, la col·lecció de Los cinco o L’illa del tresor. Amb un amic quedàvem per jugar, però el nostre joc consistia en llegir junts.

Realment curiós. Teníem deu o dotze anys i ens passàvem la tarda llegint fins que ens cansàvem i aleshores jugàvem a altres coses. Llegíem i una vegada acabàvem el llibre ens l’intercanviàvem. La sensació d’estar jugant llegint era divertida i, sí, curiosa.

Vas començar escrivint poesia, et vas donar a conèixer amb els contes i has acabat publicant una novel·la que ha estat un dels majors èxits de la literatura catalana en els últims anys. Tot forma part de la teva progressió com escriptor? La poesia no la comptaria ni com a temptativa d’aproximació a la literatura (riu). Sí que és cert que hi ha una progressió, però en el sentit de prendre’m seriosament la meva feina. Per la resta, cada història té una manera ideal de ser explicada i només cal trobar-la: unes vegades pot tenir aspecte de conte i altres de novel·la.

Un conte és una relació d’una nit i una novel·la una parella estable? (Riu) Hi havia algú que deia que el conte és un orgasme masculí i la novel·la un de femení. A mi m’agrada més dir que un conte és una carrera de cent metres i una novel·la una marató. En tot cas, estem en la mateixa línia.

Quan va ser la primera vegada que vas dir que eres escriptor? El dia que vaig publicar Pell d’armadillo. Aquell dia va ser quan em vaig adonar que això anava seriosament. Encara que abans m’havien donat una beca per escriure i allò ja tenia un punt de ser escriptor. Tant debò hi haguessin menys premis per obres publicades i més beques de creació. La idea que tu presentis un projecte amb un mostra d’escriptura de vint o vint-i-cinc pàgines, i que hi hagi un jurat que et faci confiança i et doni uns diners per poder-te dedicar a escriure és impagable. Et dóna confiança, tranquil·litat i seguretat. El dels premis és un camí que t’aboca al fracàs i la desil·lusió. El gran problema que té l’escriptura literària és la distància entre l’ambició que tens i la qualitat del que fas. Hi ha gent que té l’ambició de guanyar el Planeta i potser no té prou qualitat ni per ser publicat.

Una bona història no és sinònim d’una bona novel·la? No. Les idees i les històries són com les bombolles que sempre acaben explotant. Les novel·les són paraules, això ho deia la Mercè Rodoreda i tenia raó.

En el teu cas, però, d’on sorgeixen les històries? No sé gaire com, però van sorgint. Crec que són una mescla del que vaig llegint i el que vaig vivint. D’altra banda, a vegades dues idees bones fan una de bona.

Allò que ens ensenyaven a l’escola de negatiu més negatiu és igual a positiu. Exacte. Però una novel·la o un conte també poden sortir d’una anècdota, un flaix, una sensació, una paraula, un títol… Tot això ben combinat et pot portar a començar a escriure, sense oblidar-nos que també ha d’haver-hi el treball literari, o dit d’una altra manera, com explicaràs les coses.

Quan escrius pots arribar a intuir si allò en què estàs treballant agradarà el lector? No. En el cas de Maletes perdudes no m’esperava que despertés tant d’interès, ni que fos tan ben rebuda per la crítica, ni que guanyés premis. Sí que tenia confiança, perquè hi havia dedicat moltes hores i sabia que tot allò que havia escrit tenia sentit. Va ser una novel·la en què vaig fer un esforç perquè arribés a molta gent. Una novel·la on hi ha moltes històries, molts fils per estirar i capes de lectures. Qui vol només distracció, la troba i qui vol reflexions, també les troba. Però fins que no dones per acabada una obra i algú la llegeix sempre és una caixa de sorpreses.

Escrivint sempre s’ha de pensar en el lector? Sempre. La literatura no és res més que comunicació. Una novel·la no s’acaba quan jo poso el punt final, sinó quan algú la llegeix. Si no, escriure no deixaria de ser un exercici masturbatori. A tots ens agrada masturbar-nos però si t’acompanya una altra persona, millor.

Quina sensació es té quan es posa el punt final a un conte o una novel·la? D’alliberament. En el cas de Maletes perdudes el punt final el vaig posar a Itàlia. Gràcies a una beca vaig passar una temporada a la Toscana, molt sol a una casa en mig del bosc. La meva dona em va dir, “en el moment en què acabis la novel·la agafa la càmera i fes-te una foto”. Ho vaig fer. Ara, quan la miro, no em reconec. És una foto d’algú que està en trànsit, amb els ulls sortits i descabellat. La foto d’algú que s’ha passat molts dies escrivint durant vuit o nou hores per poder posar aquell punt final.

T’agrada molt viatjar, oi? Sí. Sempre intento passar tres o quatre mesos a l’any fora de Barcelona. M’agrada molt la idea de trencar rutines i viure altres realitats. Fer vida quotidiana en un lloc que desconec. Arribar-hi i ja el primer dia buscar el lloc on cada dia aniré a fer el cafè. Buscar una nova rutina però sabent que s’acabarà. I m’agrada viatjar sense llibres, per, una vegada arribat a la nova destinació, buscar llibreries o biblioteques on poder-me nodrir. Prendre distància respecte la teva quotidianitat va molt bé, et centrifuga el cervell i et dóna noves perspectives de la vida. A Maletes perdudes hi ha molt d’això. Gairebé tots els llocs que surten els he viscut jo.

La publicació d’Els castellans ha estat una mena de descompressió de tot el que has viscut amb Maletes perdudes
Sí més no, m’he pogut treure la pressió d’haver de respondre que faré ara. També és un llibre que em venia molt de gust publicar. Fa temps que vaig aprendre que sóc un escriptor de gustos i interessos molt diferents, i que per tant no faré sempre el mateix. El que em plaïa ara era recuperar tot un seguit d’articles que vaig escriure fa uns anys, reescriure’ls i allargar-los.

No són el mateix, però hi ha alguna cosa a Els castellans que em recorda a Maletes perdudesEn certa manera El castellans funciona com epígon de Maletes perdudes. Les dues obres es van escriure en el mateix període de temps, hi ha una veu plural, que en el cas de Maletes perdudes són els Cristòfols i en el d’Els Castellans són els nois de la colla amb què sortia quan era nen i tiràvem pedres i ens barallàvem a els castellans, i també una reflexió sobre els anys 70 i la immigració molt latent a Els castellans i que, encara que no tant evident, també està present a Maletes perdudes.

Els castellans dius que la infància és una ficció. Tendim a idealitzar el passat? 
La infància és una ficció perquè quan la vius no tens experiència. Quan ets un nen tot neix de la imaginació. No penses en què has fet abans per explicar-te la vida, sinó que, per manca de referents, t’has d’imaginar què és i per tant, vius la vida com una ficció. En canvi, quan ets gran i vols reviure la infància només pots fer-ho a través de la narració, creant un relat que pot caure en la ficció. A Els castellans he usat els recursos de la ficció per narrar una història que és personal i real.


És divertit jugar amb el passat d’un mateix? 
Molt. El passat és una pedrera inesgotable, però també he de dir que ja ho he fet. No crec que retorni als meus records, si més no, durant un temps.


Crec que actualment estàs treballant en una biografia novel·lada, és cert? 
És un projecte llarg però encara no el vull desvetllar. Segurament hi treballaré durant uns anys i potser pel mig publicaré algun recull de contes.


Quan vaig contactar amb tu per fer l’entrevista, recordo que et vaig comentar que m’agradava la columna que escrius a El Periódico. La teva resposta va ser donar-me les gràcies perquè deies que tenies la sensació que ningú no et llegia. La veritat, em va sorprendre tractant-se d’un escriptor d’èxit com tu. 
Encara que tinguis més o menys èxit o que escriguis per a un mitjà de la rellevància d’El Periódico, la d’escriptor és una feina molt solitària. I encara que pugui rebre comentaris al perfil del Facebook o la mateixa pàgina d’El Periódico, com que no puc identificar el lector, tinc la sensació d’estar tirant pedres al mar i que allà es queden.