Als inicis de la seva carrera, Josep Pla va manifestar el temor de quedar condemnat a veure la vida en forma d’article periodístic. Seria, efectivament, una condemna llarga: tota la seva vida. Però va ser una condemna feliç, beneficiosa. Beneficiosa per a ell i per al lector. L’article és un text d’extensió determinada i fixa, i aquest requisit, aquesta cotilla, força l’autor a pensar-lo com un tot coherent i equilibrat, i el força també a mantenir sempre la mateixa estratègia, el mateix esquema, a més de l’estil, evidentment. L’obliga, finalment, a ordenar la seva visió de la vida.
La magnífica revista mensual L'Avenç: ha proposat a diversos autors relativament joves que escriguin una sèrie d’articles memorialístics, testimonials, i algunes d’aquestes series, retocades o no, i fins i tot ampliades, s’han convertit en llibres excel·lents, publicats per l’editorial de la revista, com ha estat el cas del de Joan-Daniel Bezsonoff, Una educació francesa, i ara s’escau amb Els castellans, de Jordi Puntí.
L’article va ser també la feliç fórmula que va fer servir l’historiador Tony Judt (El refugi de la memòria, La Magrana, 2011) quan es va trobar empès a recordar aspectes cabdals la seva vida per culpa del greu trastorn neuromotor que patia i que l’any passat l’acaba matant.
L’operació cultural de la revista L’Avenç ha fet possible que molts autors no haguessin d’esperar a fer-se vells per a començar a recordar. A trenta o quaranta anys un escriptor assenyat i madur, literàriament parlant, pot treure un immens profit de la seva infantesa i joventut.
Ho va demostrar Sándor Márai. L’autor hongarès escriu les seves memòries poc abans de fer 35 anys i el resultat en va ser una obra mestra i un llibre imprescindible per a conèixer l’Europa de les tres primeres dècades del segle XX: Confessions d’un burgès. Lamentablement, és un llibre orfe d’edició catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada