Els de Can Garcia, per Manel Ollé (L'Avenç, abril 2011)

Hi ha un territori literari que es mou entre el cop de roc, el canyissar i el solar de la perifèria.Les tardes infinites, fetes de jocs, aventures entre munts de runa, pneumàtics i baralles tribals són un espai fèrtil per a la memòria i la invenció. Més enllà de l’èpica i de la nostàlgia estrictament privada, hi ha en aquest lapse que s’obre entre els deu i els tretze anys un interval essencialment literari, on la intimitat i el comú es troben en un punt crític des d’on és possible projectar-se molt lluny: és aquest un espai habitat per nens que s’imaginen nois i que estrafan els miratges dels grans, que s’intoxiquen com esponges d’absorció inexhaurible de les jerarquies, dels ritus més o menys prohibits, dels estereotips i dels subproductes que la cultura de masses de cada moment els ha posat a l’abast. Són carn de consigna gregària, amb una immensa capacitat de reinvenció sobtada, pura excitació i expectativa pel que ha de venir. En aquest espai habitat per una infantesa que comença a deixar de ser-ho hi ha un vial que ens porta des de la Laia de Salvador Espriu fins El mapa de la curiositat de Sergi Pàmies o Els castellans de Jordi Puntí.

En el Manlleu de finals dels setanta i principis del vuitanta, Jordi Puntí recrea episodis d’aquest camp de batalla en la seva versió particular, amb el motiu recurrent d’un presumpte enemic exterior que viu just al costat de casa. L’observació encuriosida prova de descriure com, trenta anys enrere, veia i vivia un veïnatge pugnaç amb “els castellans”: la colla de nanos amb què s’esbatussaven als descampats. Els castellans tenien els seus blocs de pisos als afores i enmig d’un no-res, tenien els seus solars, la seva escola nacional i els seus bars. Eren sempre més agosarats, més lliures i més brutals; feien una barreja de por, respecte, ràbia i admiració.

Al costat de Maletes perdudes, un llibre com Els castellans (L’Avenç, 2011) podria semblar una obra menor, per la brevetat i per moure’s entre el reportatge de la memòria i l’assaig d’una microhistòria local retransmesa en primera persona; però en una escala diferent hi trobem el mateix Puntí de sempre: amb una escriptura evocadora, una imaginació disciplinada i ben conduïda, una prosa amb ritme, claredat de traç i precisió, que no li fa fàstics a la miniatura i l’apunt al natural, i que sap actualitzar de sobte la sensació d’aclaparament en sortir de l’escola: “Els carrers feien olor de llenya cremada i nosaltres traspuàvem un pessimisme indefinit, com si de cop estiguéssim sols al món”.

Més enllà del treball d’estil, Jordi Puntí aporta en Els castellans un testimoni valuós i valent, sense eufemismes políticament correctes, sense idealitzacions ni tabús. No nega les tensions ni en fa esquemes fàcils. Qui estigui temptat de fer-ne un ús demagògic ho tindrà molt complicat. Puntí retrata un cas concret i local, que no es deixa generalitzar. A la Verneda de finals dels setenta on jo estudiava, els rars i minoritaris, els “immigrants”, érem si de cas les poques desenes de “catalans” que hi havíem anat a parar, derivats des d’altres instituts. És una casuística que va per barris. El procés d’arribada a Catalunya de llargs centenars de milers d’immigrants d’altres bandes d’Espanya entre els anys cinquanta i setanta del segle XX ha estat sempre un camp de mines addicte a la instrumentalització: només cal pensar en la tendència que tenen alguns polítics i opinadors a eternitzar encara avui la condició hereditària d’immigrant (andalús, extremeny, gallec…) més enllà de la tercera i fins i tot la quarta generació, convertida en marca indeleble que assegura quotes de vot captiu: encara avui n’hi ha que segueixen grallant sobre  el «niño andaluz»  a qui els malèvols catalans obliguen a aprendre català… Els mateixos que eternitzen la condició originalment “castellana” dels que van arribar a Catalunya ja fa unes quantes dècades atien ara l’odi als immigrants, criminalitzen els marroquins i els xinesos, animen a expulsar romanesos…

És aquest un camp de mines que sovint hem resolt a base de representacions allunyades de la complexitat: ja sigui per la via seràfica de l’idil·li harmoniós o bé simplement a base de no parlar-ne, de no posar-hi figures en el pessebre idealitzat del país. Les dimensions i l’impacte dels processos migratoris moderns en la nostra societat han tingut un cert reflex en les ficcions literàries que en certa mesura ens representen, però és un territori que presenta encara zones àmplies per explorar. El gest retrospectiu de Jordi Puntí encaixa en l’intent de retratar la complexitat social contemporània que hi ha en algunes de les obres d’escriptors com ara Toni Sala o Francesc Serés. Allà on abans hi vivien els castellans ara hi viuen els marroquins o els gambians o els gitanos romanesos. I l’ombra demagògica i xenòfoba del senyor Anglada o del senyor Albiol hi va fent la viu-viu, amb vots “catalans” i “castellans”.