"La rivalitat amb els castellans era un joc d'infantesa", per Helena Sabaté (El Singular Digital, 21/4/11)

Després de guanyar el Premi Llibreter amb Maletes perdudes (Edicions Empúries) i obtenir nombrosos reconeixements -el llibre s'ha traduït a set llengües-, l'escriptor Jordi Puntí presenta Els Castellans, un recull d'articles publicats a L'Avenç que reflexionen entorn el fenomen migratori dels anys 60 i 70 i la rivalitat entre castellans i catalans.

Per què un títol tant provocador com "Els castellans"?
Buscava un títol incorrecte i era la reacció a “Els altres catalans” de Francesc Candel, 40 anys després. Volia que la gent es quedés parada i s’hagués d’enfrontar al seu prejudici. Quan dic que he fet un llibre que es diu "Els castellans", hi ha qui pensa: “Ui! serà un llibre contra els castellans”. I també veig qui pensa: “ui, què bé, serà un llibre sobre els xarnegos”…

Quin és l’objectiu dels articles?Explicar-me a mi mateix a través de la meva infantesa, fer un retrat d’un tipus de vida de poble industrial als anys setanta. He intentat reflexionar sobre la complexitat d’aquest país per demostrar que molts aspectes que vénen del franquisme no els tenim superats. Hem passat pàgina, però en realitat hi ha moltes qüestions de la relació entre la gent d’aquí, la que ha vingut de fora i també amb la immigració d’avui dia, que funcionen per automatismes, tòpics… Em molesta molt qui generalitza dient que “tota la immigració és complicada i porta problemes…els catalans som així, els castellans són aixà.”

En moltes zones segueixen sent els castellans...Dèiem els castellans, però era un element reductor: eren murcians, eren andalusos o extremenys. Els catalans necessitàvem agrupar-los per tenir-los controlats. En aquests 40 anys hi ha hagut un factor d’integració molt gran, a partir de la segona generació. Però és cert que allà on als anys 70 es va crear el gueto, no ha desaparegut, continuen sense integrar-se. Avui ja no m’atreveixo a dir que viuen en un gueto sinó en una realitat paral·lela. A més, en teoria, ells no estan a un país estranger i no tenen la sensació de què s’hagin d’integrar.

Una de les coses que es veu a simple vista és que els tòpics són plenament vigents avui en dia, però amb un altre tipus d’immigració, vostè l’anomena la manlieue…
La manlieue perquè és de Manlleu. Això ho deia un amic arran de les revoltes a les banlieues de París. La onada migratòria que hem viscut segurament té equivalents amb la immigració francesa i és veritat quees reprodueixen esquemes que ja es veien als anys setanta amb la immigració espanyola.

No s’ha superat...Les enquestes diuen que la gent que té més por a l’efecte de la immigració, és la gent que hi viu més lluny. Els que es barregen, no tenen cap problema a acceptar-la. El contacte personal et dóna una perspectiva molt diferent a la de la distància. Una de les coses que no suporto és el tractament simbòlic de la immigració, és a dir, sempre s’utilitza des del punt de dir “el col·lectiu és tot això, va en contra de la realitat”. La realitat és que el col•lectiu com a tal no existeix, també és un tòpic.

Com valora la política migratòria que s’ha fet?Hi ha una intencionalitat molt bona de barrejar, com succeeix a la plana de Vic, que s’ha fet molt bé. Però em molesta com s’utilitza políticament la immigració. Des de totes bandes. Per començar, les dretes quan l’utilitzen per crear sensació de por, però també em molesta el missatge bonista multicultural de que tots som iguals. El que cal transmetre és respectar la diferència però al mateix temps demanar que la integració sigui real. No ha de ser una fantasia que s’acaba els caps de setmana amb una festa a la Ciutadella ballant cançons àrabs. Això només és un joc destinat a tenir la consciència tranquil·la.

Té por de que el titllin de xenòfob? El llibre són records però posa de manifest una realitat…Jo entenc que no i així ho espero. Sé que és un material sensible, que pot haver-hi gent que se’l prengui com un atac xenòfob però tinc la consciència molt tranquil·la. A l’epíleg explico clarament quina és la meva posició i que estic en contra dels nacionalismes excloents, de la utilització simbòlica i la política de la identitat. Crec en la identitat personal, la identitat col·lectiva tant m’és.

La relació amb els castellans …En realitat, els combats que teniem al descampat on ens tiràvem pedres són reproduïbles a la infantesa, a la necessitat constant de trobar un enemic o un rival. Són enfrontament constants de quan estàs jugant: quan estàs a classe, entre l'A i el B, entre barris, dins dels barris… A la infantesa tens la necessitat de crear un enemic perquè la vida és un joc. Vius la vida amb més imaginació que experiència i d’aquí la necessitat de trobar contrincants. Això a Manlleu funcionava amb els castellans, a col·legi la rivalitat funcionava entre les classes.

A banda de la imaginació, què els portava a la rivalitat amb els castellans?Pot ser que ens hi portés la proximitat geogràfica, el comentari o l’actitud dels nostres pares, que era molt sana, però al mateix temps sí que estava tenyida de la dificultat de reconèixer als altres. No era xenofòbia o racisme, però sí una mirada invasora. El que intento explicar al llibre és que l’amenaça no era real, només en alguns aspectes. Avui dia ,hi ha aspectes que s’han superat i d’altres que no, com la llengua.

Quins aspectes s’han superat?S’ha superat la convivència qüotidiana i la qüestió de no entendre que uns són bons i els altres dolents. S’ha entés que quan l’individu viu al costat de casa teva, t’hi entens, t’ajudes i el tractes de tu a tu.

Citant el llibre, abans tot i que els sous eren diferents els catalans votaven el mateix que l’amo, catalanista i de dretes. Ha canviat això? Com seria la transposició a l’actualitat?
Sí, això és difícil. Quan la immigració espanyola arriba a Catalunya, hi ha una classe social mitjana-baixa que puja de classe per ser d’aquí. Aquest graó els acosta a l’amo i fa que votin el mateix que ell, que és català. El que vota l’immigrant potser des d’un punt de vista social està molt a prop però no deixa de ser una altra llengua i una altra cultura. El veuen com l’invasor i diuen “no no puc votar comunistes, ja els voten els castellans, jo he de votar CiU”. Això a les primeres eleccions democràtiques. No crec que es pugui transposar, ara hi ha molts menys immigrants que poden votar. Quan la segona generació pugui votar el partit que sàpiga entendre millor aquesta situació serà el que se’n beneficiarà.

Rebíeu les classes en castellà.Si eres català, per una qüestió de burgesia de tota la vida, havies de portar els teus fills a les escoles privades perquè se suposava que donaven un millor ensenyament que les escoles públiques, que a més estaven als barris dels castellans. El resultat és que quan ens trobem tots a l’institut, als 14 anys, els fills de la immigració castellana escrivien molt millor el català que els catalans que havien anat a La Salle. A mi aquesta mena de paradoxes em resulten xocants.

Molts castellans segueixen parlant en castellà. És un fracàs de la política lingüística?Depèn. És lògic que els castellans parlin en castellà al seu entorn. Sí que trobo que l’ús del castellà a nivell públic és molt fort i per tant, no ha acabat de funcionar el missatge de la política lingüística. Estic en contra de la obligatorietat, em molesta quan els partits obliguen a retolar en català a les botigues. Si després resulta que a l’interior es continua parlant en castellà, estem portant la situació a un territori de façana. Ens interessa que la façana estigui en català però l’interior ens és igual. És molt més important una política lingüística que sigui integradora, que faciliti la comprensió. L’obligació sempre genera rebuig. Ho he vist en gent del meu barri que el tenien en castellà, bé, si es pot dir que fos castellà…

Hi ha unes barreges a vegades...I llavors diuen, sí? "Pues no me da la gana de hablar en castellano". I potser abans ho feien.

Però el fet que s’hagi d’obligar denota el fracàs dels catalans?Hi ha una part de falta d’autoestima important per part dels catalans que canvien al castellà d’una manera automàtica, gairebé servicial, quan veuen que l’altre pot no entendre’ls. Ho fan perquè l'altre no s’enfadi, per por de no fer-se entendre. A més, a nivell subsconscient, encara hi ha la sensació que el castellà és la llengua vehicular, mentre que el català és la llengua d’estar per casa. Això hauria de canviar.

Com es pot fer, som a temps de corregir-ho? O és el pòsit del castellans que s’arrossega a la nova generació?
S'ha de transmetre immediatament el missatge que aquí hi ha una llengua que és el català, també el castellà i per això s’han d’aprendre totes dues. La política lingüística ha fet coses que estan bé però encara hi ha la sensació que pots viure perfectament en castellà i no passarà res. Això s’hauria de canviar.

->> Veure l'entrevista al diari.