«Avui es parla de moros, ahir de castellans»
El llibre de la setmana. La sèrie ‘Els castellans’, publicada a la revista ‘L’Avenç’ el 2007, ha quedat reconvertida en una recopilació de relats (demà surt a la venda) que retraten una infantesa de perifèria industrial a Manlleu. Uns als ‘germans’, els altres en l’escola nacional. Baralles a pedrades. Una cohabitació amb immigrants procedents del sud que sovint va ser aspra, de reüll.
–¿Entre la ficció i la no-ficció, on situem Els castellans?
–Són memòries, records i vivències reals, però explicats amb els arguments, i l’estil, de la ficció, transformats en una forma narrativa. Els articles originals estan reescrits i ampliats en un 60%.
–¿És un projecte parallel en molts sentits a Maletes perdudes?
–El vaig escriure al mateix temps que la part de Maletes perdudes que tenia més a veure amb la immigració. Hi ha dos elements més que l’acosten: l’estil literari i la qüestió generacional. Els cristòfols de Maletes podrien formar part d’aquest món. És com l’altra cara de la novel·la.
–També és molt més breu.
–En un llibre com aquest hi ha dues coses que has de vigilar: la batalleta, que no sigui una successió d’anècdotes sinó una reflexió sobre aquell temps i el temps actual, i la nostàlgia. Com que la nostra generació no ha tingut batalles profundes, els nostres referents són pop: la tele, la música... Això està controlat, perquè el paisatge de fons no sigui aquell sinó el conflicte: què és viure en un poble on hi ha uns castellans que viuen en un barri amb consciència de gueto. Això és el que vull combatre. Més ben dit, denunciar.
–¿Encara és necessari?
–Anomenàvem castellans als andalusos o murciansi avui es parla de moros, siguin àrabs o amazics. A l’últim capítol viatjo al present, i el conflicte està viu un altre cop. I s’ha agreujat. En llocs com Manlleu, quan arriben els castellans hi ha tota una classe que sent que ha pujat un esglaó social perquè ara hi ha uns per sota. Això és conflicte, un conflicte que el pujolisme va arraconar i que hem oblidat.
–També la tradició del PSUC. ¿Hem fet veure que tot va ser més fàcil del que va ser en realitat?
–Ja al títol renuncio al bonisme. Els altres catalans , un llibre que explica moltes coses, té un títol bonista. Parlar dels castellans en canvi és incòmode. Convenia oblidar tot això.
–¿Qui parla ara de quillos no demostra que alguna cosa segueix latent?
–Hi ha molta gent que s’ha anat trobant en el dia a dia: a la parròquia, al sindicat, al casar-se, també al progressar econòmicament i poder sortir del barri. Però també hi ha una estructura subjacent: la fractura es manté on no hi ha una barreja. La tensió Barça-Madrid és un element de fractura atenuada, inofensiu... Però sobretot, els catalans i els castellans han fet un front comú contra la nova immigració. És sempre la por de l’invasor, del que és desconegut.
–Impressiona llegir frases com ‘no facis això, que fa castellà’.
–És un discurs que estava molt viu. I avui també ho és amb els moros. Podem ser tan políticament correctes com vulguem, però en la conversa de bar és així.
–¿Hi ha hagut reconciliació?
–Més que reconciliació, és fer veure que no va passar res. No hi ha hagut mai el reconeixement del conflicte. Perquè el conflicte no va arribar a esclatar mai: era com assumir un rol. Però el concepte de català de tota la vida enfront dels catalans d’adopció encara em posa els cabells de punta. Vol dir que hi ha catalans de primera i de segona.
–¿La segona versió d’aquesta xenofòbia està sent més franca, crua i sense embuts que la primera, no?
–Sí, en molts aspectes és clarament pitjor.
->>Veure entrevista al diari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada