El bloc dels García
L’escriptor portuguès António Lobo Antunes sosté que la imaginació no és res més que memòria fermentada, i potser per això resulta imprescindible l’acció corrosiva del temps per convertir en literatura el compost del record. Si la infància és pura ficció, no deu ser casual que just ara comencin a emergir, sepultats sota el sediment de tres dècades, els relats fabulats d’escriptors nascuts durant el baby boom amb una infantesa que va transcórrer al territori xiripitiflàutic dels anys 70. Els castellans va sorgir com una proposta d’escriure una sèrie d’articles amb un tema comú per ser publicats a la revista L’Avenç al llarg del 2007. Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va escollir reviure una infància compartida amb immigrants en una ciutat industrial de la plana de Vic, i el resultat va ser un conjunt d’estampes que transcendeixen l’encàrrec periodístic per convertir-se en contes independents, textos que transiten pels llimbs mítics en què vida i literatura se solapen.
El terme castellans al·ludeix a gent del sud: paisans de la Castella més pobre, murcians, extremenys i sobretot andalusos que arrossegaven la cantarella de cognoms com López, Barrientos, Moncayo, Romero. Els saltataulells del poema de Gil de Biedma.
EL TRAUMA DISSIMULAT // Encara que Els castellans no pretén ser un retrat generacional, afloren aquí i allà traços que esbossen els contorns d’una fotografia de conjunt, tot i que no global, almenys sí del que va ser la infància del descampat, de la perifèria industrial, de les classes menestrals durant el desarrollismo franquista. Els fills, en suma, dels pares esforçats de l’extraradi, com a la novella de Javier Pérez Andújar Los príncipes valientes (Tusquets, 2007). El lector coetani descobrirà claus en el milió del bar amb els seus plus points i en els expositors de cintes, gairebé sempre rumbes i lolailos . Als sobres sorpresa dels quioscos. Al pòster del grup Tequila penjat al feble envà de l’habitació. Al paquet de Winston camuflat al mitjó.
La recopilació comparteix la mateixa mirada que l’esplèndida novel·la Maletes perdudes (Empúries/ Salamandra, 2010), la història dels quatre cristòfols guardonada amb el premi Llibreter. Una mirada tan nítida, tan neta de biaxos, que desarma per la seva intel·ligència desposseïda.
Puntí torna al desarrelament amb un episodi estellós perquè la convivència va ser molt fràgil durant els anys 60 i 70 amb aquells que van venir de fora, gent que s’arraïmaven en blocs impersonals de totxo i que sobrevivien amb nivells de renda precaris però que almenys els conferien més estabilitat que els jornals estacionals de les terres d’altres de les quals van fugir.
Puntí afirma que el passat acostuma a funcionar com un assaig general del present. I d’aquesta manera, aquells ruscos de banlieue alberguen ara els somnis d’altres immigrants. Si l’àcid del temps transforma en ficció la memòria, també resulta indispensable el seu efecte per diluir fronteres: «…el temps, quan perd fondària i gruix, es torna espai. Aquells castellans van trobar el seu espai i aquells moros van trobant el seu espai. És qüestió de temps». Al cap i a la fi, la identitat és el lloc on s’habita i la llengua en què es parla i s’escriu, un català que, en el cas de l’escriptor de Manlleu, tensa la seva riquesa expressiva tornant a l’origen, a la casa materna.
-> Veure la ressenya al diari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada